Lluny de casa

Casa meva és l’Empordà, si és que hi ha casa d’algú. Per coses de la vida, un acaba lluny. La distància s’ha convertit en una de les millors medicines per curar la miopia que ens dona el dia a dia. Això tothom ho sap i ningú n’és gaire conscient.

Gent que m’ha vist créixer, els carrers que m’han patit fent el trapella i els quatre solters que quedem, al bar. També regala la perspectiva necessària per estimar la terra sense ser-hi, i maleir a qui té el deure de preservar la seva dignitat. Quan arribo, ja no jugo a casa.

Poca gent coneix l’Empordà a Madrid, més enllà de quatre postals del cap de Creus, la Rubina, cala Jóncols; Cadaqués, Dalí, la frontera i els prostíbuls. Les vaig ensenyant a cada conversa; les porto com si fossin una estampeta de la verge, però ja no jugo com a local.

Quan arribo a Figueres, ja no és casa meva. Trobo una ciutat desdibuixada, amb molta gent que em resulta estranya, i amb situacions estrafolàries dignes d’estudi antropològic. Veig un lloc de pas, poc més. La resposta fàcil és culpar la política, però jo parlo de la gent, en la política ja no hi crec, ni tampoc s’hi pot confiar gaire. La sensació és desoladora.

Escric aquestes línies per continuar lligat a una Figueres pretèrita, una àncora més. Una que ja va ser i no és. Veurem la que ve. El que vinc a dir és que casa meva és l’Empordà. Perquè la riquesa del que ens entra pels ulls ens hauria de curar la miopia de la qual parlava abans. No acostumar-nos al millor escenari del món, ja que sembla que tinguem els pitjors actors de la història. Tot és qüestió de dignitat i, si no podem recuperar la que teníem, aguantem la que ens queda.

També és cert que, com en el meu cas, per a qui els seus pares no han nascut ni entre Blanes i Cadaqués, ni a Catalunya, la massa sempre ens ha fet sentir que no som d’aquí. A vegades, fins i tot, fent servir el llinatge de sang. El mateix passa allà. Llavors, aquests fills de tercera cultura tenim el dret de triar on considerem casa nostra, i l’obligació d’impregnar-ho en la nostra identitat. Aquest és un altre tema que algun dia tocaré. Entre tant, continuo lluny de casa, però no sé ben bé de quina.