Rodoreda

Tot i que n’havia sentit a parlar a casa, el meu primer contacte amb la literatura de Mercè Rodoreda va ser a l’institut. I com solen ser aquests primers contactes, només es valoren temps després, molt temps després, d’aquelles primeres lectures. Cal comptar que la lectura d’Aloma, Mirall trencat o La plaça del diamant, tenia una repercussió en la nota final, amb quinze o setze anys, acaba per condicionar allò que llegeixes i, sobretot, com ho llegeixes.

Enguany, i mentre escric aquest article, es compleixen quaranta anys de la mort de Rodoreda, a Romanyà de la Selva on va voler ser enterrada. Sens dubte és una de les escriptores en llengua catalana més representatives i influents de la literatura catalana, i amb una vida atzarosa fruit d’un temps obscur i incert.

Pensar en la figura de Rodoreda, també em fa pensar en altres escriptores del nostre entorn més immediat i que mantenim vives en el nostre mapa literari com M. Àngels i Montserrat Vayreda, M. Àngels Anglada, Caterina Albert i d’altres que, d’una manera o una altra, podem trobar similituds tant literàries com vitals, influències, relats o temàtiques, que van viure per pertànyer més o menys a generacions similars que van viure circumstàncies similars.

Probablement, Mercè Rodoreda sigui un referent literari per molts motius, però un d’ells és que ha estat la màxima expressió de la voluntat literària, de la persistència en la idea d’escriure, la constància davant les adversitats viscudes i l’excel·lència de la seva narrativa la que hagi marcat a plomes de la seva generació i, per descomptat, de generacions posteriors.

Escrivia al pròleg de Mirall trencat: «Escric perquè m’agrada escriure, escric per agradar-me a mi. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir-me que soc». Tota una declaració d’intencions, una manera d’entendre la vida i la literatura que es pot resumir en la darrera frase, per sentir-me que soc, que penso que ha servit a molts escriptors, i és bo recordar-ho quaranta anys després del seu traspàs.