Vells mites de l’Empordà (I)

Carles Pi Sunyer, a Una interpretació de l'Empordà, deia sobre aquest tema: «Allà on fos que anéssim, sempre ens emportaríem amb nosaltres el bagatge dels nostres mites, de les velles faules». I esmentava tot seguit el bruel de Castelló, les bruixes de Llers i la maça de Rotllan, clavada al bell mig de la plaça de Maçanet de Cabrenys. I citava, així mateix, els noms d'Abdó Terrades, Narcís Monturiol, Pep Ventura, Frederic Rahola, Francesc Cambó, Pere Coromines, Carles Fages de Climent, Josep Pla i Salvador Dalí, com a empordanesos destacats.

Comencem amb altres mites empordanesos no tan coneguts, doncs: «Una vegada al peu del cloquer d'Ordis / era un pegot que duia una sabata / i una espardenya i un tupè de plata... / N'he escrita l'auca a fi que te'n recordis». Així començava la Balada del Sabater d'Ordis, de Carles Fages de Climent, publicada el 1954, amb pròleg d'Eugeni d'Ors i amb il·lustracions i epíleg de Salvador Dalí. I, d'aquest mateix llibre, vegem el dit «Epitafi del Sabater d'Ordis»: «Dorm, Sabater, que l'art et faci noble / com el filòsof grec i el frare caputxí, / que el lloc de la naixença adopten per padrí. / Tu has donat fama a Ordis, el teu poble, / amb ull d'atzur i canya de sinople». El Sabater d'Ordis va existir en la realitat. Es deia Anton Iglesias, el qual, mort el fill i abandonat per la dona, deixà el seu poble i es dedicà a vagar per les terres empordaneses, amunt i avall. Els dijous que xiulava fort la tramuntana, en un cantó de la Rambla de Figueres, amb una vareta collida vora el riu Manol dirigia el vent com si fos una orquestra. Altres versos del mateix poema: «Al Garrigal la meuca i el gitano / i al Passeig Nou el senyoriu dispers, / sota la triple nau dels arbres verds / senten el plor estantís d'un ronc piano. / Dies llunyans del Poll i de la Puça!»...

Ramon Llull ( 1232-1316 ) va escriure ja sobre aquest tema el conte El rei, la puça i el poll. A més, recordeu aquella cançoneta?: «El Poll i la Puça es volen casar. / L'un li diu a l'altra: –I el pa qui el durà? / Respon la formiga: / –Ja el portaré jo. / Caseu-vos, caseu-vos, sabreu el que és bo»... El Poll i la Puça, en la seva vida real, van recórrer la nostra comarca tot acompanyant sovint amb la seva música el Sabater d'Ordis. Es deien Amadeu Torres i Teresa Marquès, dos gitanos figuerencs que anaven pels pobles, amunt i avall, tocant la pianola de maneta. Ambdós es troben representats en escultura sota la cúpula del Museu Dalí de Figueres.

Del Gambo de l'Escala, Josep Paradís i Ramis, personatge excèntric que fou nat en aquest poble el 1887, en parlava el meu antic professor de batxiller Joan Guillanet al seu llibre Vent de tramuntana, gent de tramuntana: «El Gambo, de vegades, tot capficat es mirava la seva dona i li deia: –El dia que jo em mori, tu et quedaràs vídua». I explicava els seus menjars d'anys enrere: «Aleshores, per dinar menjàvem cargols i per sopar ens fotíem les cloves». També recordava: «Si pogués cobrar tot el que dec, seria milionari». «Una vegada, a la farmàcia del seu poble comprà una aspirina. –Que te l'embolico?– li preguntà l'apotecari. –No, si et sembla me l'emportaré rodant– contestà ell». Dels fills de casa bona en solia dir niños góticos i els recordava sempre: «Heu tingut sort d'haver nascut després del vostre pare. Sinó encara pasturaríeu». El dia del seu enterrament, es digué, xiulava una tramuntanada que aixecava la cua als gossos...