Paral·lel 46

El record i l’absència

"La mort de les estrelles del cinema ens porta, per bé o per mal, al record i, en més d’una ocasió, a la nostàlgia".

Alfons Martínez Puig

Alfons Martínez Puig

Fa prop de quinze anys, moria l’actor Charlton Heston, que va protagonitzar herois de la pantalla gran, llegendaris com el Cid, o bíblics com Moisès –a banda queda la seva activitat personal com a president de l’ANR nord-americana, i diverses ximpleries –; malgrat tot, ara que s’acosta Setmana Santa, tornarà a casa nostra com a Judah Ben-Hur o com a Moisès, alliberador del poble hebreu, profeta i legislador, entre altres coses. El cinema té un què de mistificador que transforma històries d’altres, en personals...

També, no fa massa, crec que l’octubre passat, moria Angela Lansbury, una conegudíssima actriu de cinema i televisió quan va protagonitzar l’escriptora Jessica Fletcher, durant dotze anys, descobrint tota mena de misteris i assassinats. Era com una «tieta» que se’ns ficava a casa cada tarda.

La mort de les estrelles del cinema ens porta, per bé o per mal, al record i, en més d’una ocasió, a la nostàlgia. Recordem les seves pel·lícules i, per extensió, una altra època que ja ha desaparegut, a banda que ens adonem que aquestes persones que no hem vist mai, excepte per pantalla, poden arribar a ser tan familiars com altres amb qui hem tingut relació tota la vida.

Amb tot, però, passa el mateix quan ens assabentem de la mort d’algú proper, una d’aquelles persones amb les quals no tenim relació i, en canvi, coneixem prou bé des de fa temps; en societats relativament petites, aquelles en què molta gent es coneix, sigui personalment o a través de parents o amics, com és el cas de Figueres i comarca, aquestes situacions sovintegen.

Sabem de la vida dels altres per comentaris o converses, i és en el moment en què aquests són referents a la desaparició d’un d’ells, ens envaeix el record i, com dèiem, la nostàlgia. Sempre he reivindicat aquest sentiment a mig camí entre la pena per la llunyania i l’absència, no només de persones, sinó probablement d’èpoques.

Qui sap si aquesta nostàlgia que tenim per temps passats, no sigui tant el temps sinó la joventut que ens ha fugit o les persones estimades que ja no hi són.