L’arc del Portitxol beu i s’ennuega

La mar, quan pica, pica fort. De fa anys, tinc ben guardada a la memòria una foto impressionant, de gran format, en blanc i negre, de l’arc de pedra de la platja del Portitxol ben glaçat. Les caramelles blanques, refilades, rajant roca avall. Era penjada dins de l’Hostal Empúries, a cal Gambo de tota la vida. El primer cop que la vaig veure, el camí d’Empúries ni aspirava a ser passeig. Un record d’infantesa que m’ha reaparegut en primer pla cada cop que he retornat a l’Hostal.

Dies enrere, quan la primera llevantada important d’hivern espolsava l’escuma blanca sobre els sorrals de la platja i arrencava els pocs dàtils de mar que deuen quedar a les Muscleres, una amiga va retratar l’onatge passant pel forat de l’arc de pedra. La violència de l’aigua era tremenda. Ho sabien bé els grecs i romans que van desembarcar a Empúries i que, en múltiples ocasions, havien patit naufragis a la nostra costa. A Culip mateix, al cor de cap de Creus, de derelictes n’és ple. Parlem clar, quan el temporal brama, l’arc del Portitxol s’ennuega. Mal senyal.

No voldria equivocar-me, però la foto que abans esmentava va ser feta per Joan Lassús, el 1956, i l’original està ben guardat a l’Arxiu Municipal de l’Escala. Si m’erro, no dubteu a escriure’m per dir-ho.

Fa uns anys, gràcies a un regal de la gent que més estimo, vam visitar en família la cèlebre Finestra Blava de l’illa de Gozo, a Malta. També era un element geològic singular, un gran pont de pedra treballat durant milers d’anys per la força de la mar. Poc després de ser-hi, un temporal ferotge va acabar amb aquesta meravella natural.

No us espanteu, escalencs i emporitans, però tots sabem que algun dia, com va passar amb la roca del Frare, l’arc del Portitxol fugirà de les nostres vides. I serà aleshores quan ens adonarem que el tempus fugit ho és per a tothom i per a tot. Mentrestant, gaudim-la i continuem fent d’ella el símbol d’un poble mariner collonut, acollidor. Eh que sí?