Mar d’amunt

La meva terra

«Aquest és el meu país, aquest és el nostre país, sí. Una terra antiga, poblada de velles llegendes, d’històries i tradicions»

Josep Maria Salvatella

Josep Maria Salvatella

Manuel de Pedrolo ho expressà així mateix: «Només perquè és la meva terra / jo sé que caure ací em serà / més dolç que viure i fer-me gran / arran de mars que em són estranyes». Aquests rostos eixuts, aquestes muntanyes feixades de pedra seca un i altre cop, cobertes de farigola i romaní, de ruda i argelagues... Aquesta costa esquerdada, abrupta, esquerpa i despullada, en constant agressió contra una mar profunda d’aigües remoroses i d’alguers ignots…

La mevaterra

La meva terra / Josep M. Salvatella

Aquest és el meu país, aquest és el nostre país, sí. Una terra antiga, poblada de velles llegendes, d’històries i tradicions: Llançà era la Deciana romana, el Lanciano medieval... A Sant Pere de Roda, segons una antiga tradició de difícil rastreig, oficià missa una vegada l’ardit rei dels francs. Ho recollí Carles Fages de Climent al seu Somni de Cap de Creus: «Enmig dels dotze prínceps / fa via Carlemany. / Duu la barba florida / com un pom de lilàs»... «Nues les mans, ingràvides, / les posa al Sant Graal / i els dits es fan alígers, / com plomes roses d’au»…

País, aquest nostre, en altre temps tot ple arreu de vinyes i d’oliveres. Terra de veremes sagnants i de trulls daurats. País, avui dia, de platges curulles d’estrangers dos mesos a l’any. El gironí Narcís Jordi Aragó confessà que, amb la contemplació d’aquestes multituds sobre la planxa roent de la sorra, li venia a la memòria aquella premonició de Miquel Martí i Pol: «La fi del món s’esdevindrà un estiu, / just quan arribin els primers turistes».

País de remeis miraculosos, en clau surrealista potser, com una recepta afrodisíaca procedent d’un vell barber jueu de Vilajuïga que esmentà Narcís Pijoan, l’únic figuerenc amb barret del seu temps. Diu aquest consell que cal barrejar un petricó d’aigua de dita població amb una ceba trinxada de Vila-sacra, mel i la nyanya de vint-i-dues garotes de Llançà. Tot ha de fer la xup-xup el temps de resar vint-i-dues jaculatòries. Després de colar-ho, se’n deixen anar unes gotes, amb ploma de perdiu, damunt del membre malaltís. Els resultats no es faran esperar, «amb gran delectació i gatzara de quantes fembres plaents hi hagi al costat del malalt».

– Quantes coses, no? Què s’ha de fer?

– Com el cavall de Sant Martí, que va viure fins que es va morir.

– Quan ets al ball, has de ballar. Vet-ho aquí.

– I que «Déu afarti es pobres», com deia aquell capellà del Rosselló.

– Sí, res... La pesquera de Llançà: dues guiules i un serrà.

Per la banda de llevant, va apareixent a poc a poc una llum tènue, suau i delicadíssima, que lentament escampa suc de taronja damunt la inquieta mar blava. Sant Vicenç, des de la seva fornícula a la façana de l’església contempla encuriosit el vaivé dels pardals amunt i avall vora l’Arbre de la Llibertat, al bell mig de la plaça Major. Un arbre solemne, llegendari, cor i símbol d’un poble mediterrani.

Poble curull d’antics costums i tradicions, aquest nostre. Poble de contrastos també, a fe de Déu. En paraules de Montserrat Vayreda: «Catalans al Castellar, / a Llançà»...