Llançà d’ara i d’abans

El matí del 21 d'aquest gener, entre els actes de la Festa Major de Sant Vicenç, a la Casa de Cultura de Llançà, vam veure un reportatge filmat sobre el poble d'ara i el d'abans, confegit brillantment per dos Joans, en Costart i en Pacareu. Imatges ben antigues algunes d'elles, de quan la gent del poble encara es guanyava la vida, tan precària, per cert, llavors, amb les feines de la pesca, la vinya, l'olivar i l'hort. La pel·lícula en qüestió recollia així mateix un meu poema, El vell Llançà, emotivament recitat per l'Enric Cruañas. Uns versos que van ser musicats al seu dia per en Josep Bastons, amb ritme d'havanera: «Era un temps vell que no em penso que torni, / era un temps vell que vam veure passar, / com passa altiva suara la vela / i se'ns amaga als esculls de llevant. / Un temps esquerp de pacients vinyataires, / de palangrers enfilant proa al far, / de dones fortes, genolls a la riba, / de taules pobres i un mar desolat. / (…) / Era un temps vell i un vell poble de mar, / amb vinyes verdes i olivars de plata / i que s'assemblava / a aquest meu Llançà».

Hi sortien també en aquesta pel·lícula persones ben recordades encara avui pels que les vam conèixer al seu dia: en Quimet Perolero, en Pere de Ca la Collans, la Francisqueta llevadora, l'escombriaire Casimiro, en Carlitos Imperial campaner, el sastre Eugeni Déu, en Pelaio, còmic animador de tantes i tantes vetllades...

El clar i definitiu contrast entre el Llançà d'abans o després de la Guerra Civil amb el qual va canviar quasi del tot a l'arribada dels primers turistes, preferentment barcelonins i francesos, fou veritablement impactant i definidor. Aquest fenomen va fer canviar l'aspecte del nostre poble. El Llançà d'ara té ben poc a veure amb el de temps enrere. Aclarim-ho, però... Per una banda, encara hi ha coses que no han variat gens ni mica, com l'Arbre de la Llibertat, des del 1870, cent cinquanta-dos anys presidint solemnial la vila al bell mig de la plaça Major, o l'antiga torre romànica del segle XIV, i també la façana de l'església, amb la seva llarga escalada, ben escantonada a causa de la Guerra Civil, quan un escamot republicà feu caure daltabaix la imatge de Sant Vicenç des de la seva fornícula... Altres llocs, en canvi, han mudat poc o molt de fesomia, com la vella illa del Castellar, talment un bou ajagut vora l'aigua salada, avui dia convertit en una mena de península amb la closa de la Gola, consumada per l'acció humana.

Quina allau de records em va portar aquesta projecció, tan sentida com nostrada! Els que portem prop de vuitanta anys al nostre poble en servem tants records inoblidables!... Fets i dites, mots i dades, gaire bé amagats al fons del temps, que em retornaven ben vius i clars avui encara. Crec que el nombrós públic que va assistir a l'acte esmentat va gaudir molt amb aquesta projecció. Els forts aplaudiments que vam escoltar ho testificaven pla bé.

Jo crec que cada poble, vila o ciutat gaudeix d'una ànima pròpia, forta i ferma, intransferible. Llançà, que fou al seu temps la Deciana romana i el Lanciano medieval... Els ressons i records de les nombroses llevantades d'ones gegants, de les punyents i repetides ratxes de tramuntana inclement, forta i freda i sense sol es deia llavors, i d'aquell hivern de les tres nevades (1962-63)...

Llançà, un poble amb Vila i Port. Pla, muntanya i mar, doncs, l'un vora l'altre. Llançà d'abans i Llançà d'ara, això és així i no hi ha retop.