La (quasi) fi de les mascaretes

Han estat les protagonistes d’una de les contradiccions més grans de la pandèmia. De ser innecessàries, i fins i tot contraproduents segons vàrem escoltar durant les primeres setmanes de confinament, han passat a ser una de les mesures més longeves per prevenir els contagis. De fet, encara que el dia 7 de febrer deixaran de ser obligatòries al transport públic, les mascaretes es mantindran als establiments i serveis sanitaris i per a treballadors i visitants dels centres sociosanitaris.

Sempre m’he considerat una persona respectuosa amb les normatives. Malgrat això, reconec que l’obligació de dur mascareta als taxis, busos, avions i metro se m’ha fet difícil d’entendre d’un temps ençà. Se’m fa incomprensible que només una breu estona abans o després d’emmascarar-me pugui estar en contacte amb una quantitat infinita de persones en tota mena d’espais i condicions, però que per utilitzar el transport públic hagi de recórrer a aquesta protecció. De debò, la mesura ha superat el meu excés de sentit comú.

Lluny queden aquells dies en què aconseguir una mascareta era una missió quasi impossible. Recordo les primeres comprades poc abans de declarar-se la seva obligatorietat. Aquell dia vaig entendre les penúries dels meus avis resseguint l’Albera en temps de l’estraperlo per portar menjar i altres productes bàsics a casa. Malgrat això, i com ja havia passat segles enrere durant altres grans epidèmies de la humanitat, toca reconèixer que l’ús d’aquesta protecció s’ha mostrat eficaç en una situació que deixarà empremta a les nostres vides.

Les mascaretes desapareixeran una mica més de la nostra quotidianitat uns dies abans de lliurar-nos als desitjos d’en Carnestoltes. Casualitats de la vida, aquestes dates han estat les úniques en què, històricament, gairebé mai ningú ha posat objeccions a emmascarar-se. Tant de bo, continuï així per sempre més.