Creixement, decreixement

Llegeixo en un article que «el nostre objectiu final no ha de ser el creixement econòmic, sinó el creixement del benestar personal i col·lectiu». Llavors la pregunta és, com es fa això? El primer pas hauria de ser limitar l’acumulació innecessària de riquesa. Això voldria dir que ni les grans empreses ni els grans empresaris haurien d’acumular allò que no necessiten i del que tampoc en poden gaudir, excepte pel plaer que comporta el saber què tenen, però que en molts de casos necessitarien bastant més d’una vida per poder-ho usar. I no n’hi ha prou en fer «actes de caritat», sinó que el que cal és repartir.

El segon seria entendre que el creixement del benestar, tant personal com col·lectiu, s’aconsegueix precisament compartint. La Terra dona suficient perquè tothom tingui, almenys, allò que és bàsic per a viure: menjar, vestir, aixopluc digne i treball no esclavitzant. Ara, una gran majoria de ciutadans en aquest planeta no disposa d’aquestes necessitats primordials que, en cas de tenir-les, els estalviaria malalties de tota mena i els facilitaria l’accés a una educació ad hoc i no estandarditzada com la que, en general, tenim ara. I això vol dir decréixer per a una bona part de la població del dit primer món (tot i tenir en compte que també hi ha un tercer món dintre del primer). I decréixer no vol dir anar a menys, vol dir tenir el necessari i ser feliç amb el que es té.

L’altre dia veia un reportatge periodístic que es titulava: «Per què comprem coses què no necessitem (i com evitar-ho)». I plantejava la compra impulsiva sovint com el resultat de l’estrès, i que moltes persones són compradores emocionals que ho fan per celebrar alguna cosa, sentir-se millor quan estan tristes o decebudes, i altres situacions que no tenen res a veure amb la necessitat real i física de l’objecte adquirit, que no fa altra cosa que omplir lleixes i armaris ja saturats, provocar remordiments, disminuir el saldo dinerari i, en contrapartida, augmentar el d’aquells que ja en tenen de sobres. No em refereixo a botiguers i petits comerciants, sinó als grans productors, que són precisament els que acumulen la riquesa... perquè...

I tercer: en aquests moments s’està produint més del que es necessita, tant en menjar com en roba i en objectes... que després acaben en abocadors que s’han de gestionar i que ningú vol a la vora de casa. Produint el just n’hi hauria prou per a tothom.