Solitud/soledat

Dues paraules cosines germanes que sembla que ens porten allà mateix, ja que el diccionari les defineix igual o de l’una et remet a l’altra, i diu que tant solitud com soledat es refereixen a l’estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol, i també a un lloc inhabitat, desert, on no hi ha companyia.

Però, és això cert, en el món que habitem? Al llibre La medicina de la Tierra, el camino hacia la armonía y la sabiduría de los nativos mericanos en 365 eneñanzas, de Jamie Sans, a l’ensenyança que correspon al dia 9 de la primera lluna, diu: «La soledat només persegueix aquells que han oblidat l’existència dels seus familiars: els seus Germans i Germanes, els animals; els seus Cosins, les plantes i les pedres; el seu Pare el Cel i la seva Mare la Terra, llavors és important recordar que els nostres familiars estan sempre amatents per compartir amb nosaltres la bellesa del món natural. Quan redescobrim la seva companyia ja mai més estem sols».

En canvi, ara, es parla molt de la soledat, de la solitud, però en termes preocupants. Hi ha –o hi havia– un gran panell al metro de Barcelona amb una dona gran d’esquenes que mirava per una finestra, i que deia: «Mai hauria pensat que el pitjor de fer-se gran seria la soledat». I entenc que pot ser a causa de circumstàncies diverses o a la manca de sensibilitat de familiars, amics o veïns, que hi hagi persones que s’han quedat vivint soles, sense ningú que les ajudi o els doni un xic de companyia. Però també és cert que som fruit d’una societat que ha valorat l’individualisme i la competència en lloc de la col·laboració i la participació. I també, i sobretot, ens ha aïllat d’un entorn natural que és viu i ens acompanya. És més, segons les darreres descobertes científiques, sabem que els àtoms són éssers vius que es combinen per crear altres formes de vida. Llavors, fins i tot els objectes que estan al nostre entorn i que entenem com inanimats tenen el seu nivell existencial i podem entendre’ls i acceptar-los com a companys incondicionals. Davant d’aquesta realitat, quina persona es pot sentir realment sola en qualsevol entorn?

Sí, és veritat, s’ha de treballar per a recuperar el sentit de l’observació, el de la comprensió, el de la relació, el de la gratitud... Si es fa, tot canvia, i malgrat que l’escalf de la relació humana pot ser més apreciat que qualsevol altre, hem de ser conscients que l’entorn, sigui animat o inanimat, ens acompanya incondicionalment.