Enmig de cap de Creus

Versos de Miquel Desclot sobre aquests paratges esquerps: «El faroner de Cap de Creus / encén el foc amb llum de lluna, / du barba llarga fins als peus / i mai no menja ni una engruna»... Recordo encara avui els dies i les nits passats a Cala Prona, pregona, profunda de nom, anys enrere. La cala tenia una vella caseta com a refugi dels pescadors, que aprofitàvem nosaltres per dormir-hi arrecerats del vent. Tramuntana, forta i freda i sense sol, es deia llavors per aquests topants…

Josep M. de Sagarra també va descriure engrescat aquest paisatge: «Vinyes verdes del meu cor... / Dins del cep s’adorm la tarda, / raïm negre, pàmpol d’or, / aigua, penyal i basarda. / Vinyes verdes del meu cor»... Així mateix, J.V. Foix solcà aquestes ones avalotades: «Quan érem prop de Talabre / algú ens cridava pel nom, / era una pedra, era un arbre, / un casull entre vinyots / o el somriure d’una balma / que paria dues fonts»... I de Tomàs Garcés: «Va desplegar-se de sobte, als meus ulls, aquell mar blau esquitxat de cabretes, que després m’ha estat tan familiar. A cada revolt del camí, entre el mar i la muntanya de Sant Pere de Roda, s’obria una nova meravella»…

Tots els vents hi tenen casa pròpia a Cap de Creus: tramuntana, gregal, llevant, xaloc, garbí, llebeig, ponent i mestral. Experiències singulars que hi he viscut i encara recordo avui: Caure de cop a l’aigua i baixar, amb l’ensurt al cor, fins a tocar fons amb els peus, arrossegat per el pes de la bossa plena de musclos lligada a la cintura i, en desfer-se aquesta, sortir projectat altra volta cap a la superfície, tot plegat en pocs segons. Com la de veure tot nedant un bot, el peix gandul, dormint a l’aigua amb l’aleta de cimbell. O aquella tropa de dofins enderiats rere un banc d’anxoves, goluts i ràpids, amb els peixets saltant fora de l’aigua, aterrits. I també el congre enorme que ens amenaçava amb la boca oberta, feroç i agressiu, en llevar el nostre palangre.

A Cala Prona el meu amic, des de la platgeta, va veure arribar el iot amb bandera francesa. La noia que baixà a la platja, en top less, era realment bellíssima, escultural. –Nena, mai cardem!– li espetà jocós, cregut que no l’entenia. Ella girà els ulls amb displicència i digué, amb un somriure burleta als llavis: –Jove, vostè no ho sé, però jo sempre que vull... I era evident, sens dubte, que deia la veritat aquella venus de Portvendres o de Cotlliure...

A la barraca de Galladera hi trobàvem de vegades uns frares de Barcelona, que hi anaven de tant en tant amb un cotxe vell i atrotinat. Vivien bonament del que pescaven amb una canya: sis serrans i vuit guiules de mitjana diària. Recollien l’aigua d’un rec que baixava allà prop i contaven esverats dures tempestes patides en aquell lloc pels volts de Nadal. També a nosaltres, a Cala Prona, un setembre ens va enganxar amb la fosca la tempesta i els llamps rebotien violents pels penyals. El primer bofarut s’emportà el nostre tendal i ens vam haver d’amagar a la barraca dels pescadors, on vam jugar a la botifarra fins molt més enllà de la mitjanit, il·luminats per unes espelmes velles i renegrides. Nit fosca, sí, i de matinada ja bufava el nord, és clar.

Ho recordo tot plegat amb un enyor profund. Ai, les cales i les calanques, les illes i els niells, els caps i els baus, els freus i els esculls, les baumes i els clots, les madelles i els gous, les goles i les covasses, les clisques i els clapers, els recs i els càdecs, les puntes i les vetes blanques de Cap de Creus!... Abans, ara i sempre.