Any nou, notícies velles

Sense posar o treure mèrit a aquells personatges anomenats periodistes, capaços ells de captar la informació i fer-ne un bon producte de consum, li passa en els últims anys a un servidor que s’ha anat distanciant de l’interès que en teoria haurien de suscitar les noticies de les capçaleres. Comprovo que hi ha temes que omplen planes i planes de diaris i alimenten tots els informatius i programes de televisió que no em fan ni fred ni calor.

Analitzant la situació, m’adono que els motius del desafecte són diferents funció de quina sigui la temàtica de la notícia. M’explico: si bé des de sempre he estat seguidor del futbol, he de confessar que en els últims anys ja puc viure feliçment sense veure un partit i fins i tot resignant-me a que el meu equip de futbol no guanyi res o quasi res. Aquelles reaccions irades de quan era més jove s’han esvaït i he perdut gran part del fanatisme. Jo no sé si és perquè el meu equip fa uns anys que ho va guanyar tot per posteriorment enfonsar-se a la misèri,a o bé perquè cada vegada em provoquen més repulsió els interessos econòmics i de tot ordre no esportiu que es mouen al voltant del món de l’esport.

La premsa del cor m’és més fàcil de seguir perquè, malgrat el lucre que genera als que en viuen d’ella, almenys allà els sentiments s’hi aboquen pel broc gros. Famílies que es separen per una herència, el nen que no vol desitjar bon Nadal a la mare, aquell qui s’enrotlla amb un casat al sopar d’empresa... tot amb les seves seqüeles informatives, declaracions, rèpliques, fotos robades, exclusives, càmeres ocultes, xarxes socials i tota la pesca. Diríem que el gènere no m’agrada especialment com per dedicar-hi massa temps però almenys ho entenc.

No puc dir el mateix de la crònica politico-judicial que omple els diaris dia sí dia també. He perdut la motivació per seguir temes que abans m’interessaven. Temes com «el procés» i el «debat de política general», dels que abans no em perdia ni un matís, en són exemples. En altres ocasions soc capaç d’avorrir la notícia sense ni tan sols intentar entendre-la, com és el cas de la darrera picabaralla política per ocupar el Tribunal Constitucional. Aquí, l’abús per part dels nostres governants me n’ha provocat la urticària.

Tal és la meva desafecció que de vegades em sento com en Raimon i he de dir que «jo no soc d’eixe mon». I em sembla que malauradament cada cop som més els alienígenes. Feliç 23.