Fe en l’Empordà

Crec en el nostre Empordà, que és un, únic i sagrat. Crec en el seu cel puríssim, esclat de tots els blaus, esbandit un cop i un altre per la inclement i folla tramuntana. Crec en les seves pinedes i suredes, els seus alzinars, esquerps, fressats sovint pel senglar, on apareixen impensadament a la tardor les clapades de ceps, rovellons, rossinyols i escarlots. Crec en la bella plana empordanesa, compendi de tots els verds, pautada amunt i avall per les arades, fins on arriba de vegades la saba fecunda de la Muga. Crec en els seus vessants del coster, grisos de brucs i olivardes, feixats pedra a pedra amb paciència infinita per una colla d'homes anònims.

Crec en la seva mar brava, esquitxada d'esculls i niells, de cales, illots i caps, on els àgils gavians escometen l'onada, «folls de viure entre l'escuma i el cel», com deia Mallarmé. Crec en tots els nostres mites: les bruixes de Llers, sobrevolant els olivets platejats; el bruel de Castelló, gemegant en la fosca; la maça de Rotllan, clavada al bell mig de Maçanet de Cabrenys; la dama de Quermançó, que descobrí massa tard la gràcia del pa amb nous...

Crec en la gent que han viscut aquí, que han estimat aquesta terra i que ara reposen per sempre més dins ella: escriptors i artistes, pagesos i mariners, justos i pecadors, savis i murris, genis i orats. En tots ells: Narcís Monturiol, Sibil·la de Fortià, Josep Pla, Víctor Català, Pep Ventura, Salvador Dalí, Ramon Reig, Carles Fages de Climent... I també crec en altres mites nostrats, com la Lídia de Cadaqués, el Sabater d'Ordis, el Poll i la Puça, el Rellotger de Creixell, el Barber de Navata, el Gambo de l'Escala, en Luard del Port de la Selva, en Doro de la Vall de Santa Creu, en Quimet Perolero i en Pitu Doba de Llançà.

Crec en tots els que sou carn i ungla amb el nostre Empordà, en els que dormiu nit rere nit sota les seves teulades clapejades de molsa i rovell. Crec en el futur d'aquesta nostra terra, tan gloriejada, tan mitificada, tan pregonament estimada, tan intensament enyorada tot sovint. Crec en els joves d'avui dia, que recolliran una vella flama i amb ella encendran la nova torxa del relleu generacional.

Crec en l'excels padrinatge de Sant Pere de Roda, amb Sant Salvador, tal vegada el Montsalvat llegendari, mirant a banda i banda la badia de Roses i cap de Creus. En les arrels empordaneses, colgades sota la sorra dels segles, a Empúries la grega... En l'enfilall de les Maries nostrades: Santa Maria de Vilabertran, de Lladó, d'Agullana, de Peralada, de Roses, de Cistella... En la dolça lletania de les cales de cap de Creus: Jonquet, Portlligat, Guillola, Jugadora, Culip, Portaló, Galladera, Prona... Noms que són records i també retalls de vida.

Crec fermament que l'Empordà és, més que res, una pàtria interior. Si algun dia el veieu o sentiu escarnit, maltractat o bescantat, no ploreu, si us plau. Penseu que sempre hi ha tot l'Empordà dins de cada un de nosaltres. I aquest, mai ningú ens el podrà prendre. Crec en la resurrecció de tots plegats, un dia encara ignorat, al sol ixent de la Massa d'Oros, pedra monjoia del llevant pressentit mar enfora.

Crec i desitjo, amb tota la força del meu cor, per al nostre Empordà la vida perdurable. Amén...