Reflexions capitalines sota la pluja

Diluvia a Madrid. Dimecres, mentre passava al costat de la Cibeles, sentia el taxista parlar dels efectes de la intensa pluja caiguda a la ciutat. Mentre aquí estem en alerta per sequera, allà s’inunden sis estacions de metro i el trànsit col·lapsa el centre per l’increment dels vehicles particulars. Sense superar el cèntric monument, em recorda que només a uns metres d’allà es viu una altra tempesta, la crisi d’Estat provocada pel Tribunal Constitucional a instàncies de la dreta política i mediàtica. Tot això dit al costat de la deessa de la fertilitat i de les cavernes em confirma, una vegada més, que la vida és plena de casualitats. Res a envejar, llevat de l’aigua.

Malgrat això confesso que Madrid és una ciutat que m’agrada. Lamento si amb això desil·lusiono alguna persona. De fet, crec que hi ha poques ciutats que em provoquin rebuig després de visitar-les. Per això, sempre m’ha semblat excessiu l’ús despectiu que fem des d’aquí del seu nom quan ens referim als poders de l’Estat o a cada nou capítol de l’enfrontament capitalí amb Catalunya i Barcelona. Una cosa és això i una altra, posar al mateix nivell la metròpoli i els madrilenys, aquells que hi viuen i treballen parafrasejant Jordi Pujol.

El model de capital imposat fa segles tampoc ha ajudat, amb tota seguretat, a millorar aquesta relació. Ni tampoc, l’afany recentralitzador que alguns polítics continuen entossudits a ampliar. Encara ressonen aquelles desafortunades –com tantes vegades– paraules de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso: «Madrid es España dentro de España. ¿Qué es Madrid si no es España?».

Però aquestes ínfules capitalines no són una exclusiva de la ciutat del Manzanares. Si no, penseu en la nostra relació administrativa amb Barcelona i Girona, o de Figueres amb la comarca, o de cada municipi amb les seves urbanitzacions i barris. Per tant, una vegada més toca anar més enllà dels tòpics i pensar que el món està ple de grans persones, de futurs amics, coneguts i saludats.