Celebrant fora de casa

Als figuerencs i figuerenques se’ns fa la boca grossa quan tenim la nostra Rambla a vessar i en parlem. Que si un concert, una fira, un mercat, una manifestació... Però, vet aquí, aquests darrers dies, alguna d’aquestes mateixes persones no ho han vist així. Fins i tot ho han observat amb recança, per no dir amb mals ulls, quan un gran nombre de figuerencs d’origen marroquí i marroquins, han celebrat les fites futbolístiques aconseguides pel seu equip.

És curiós que gent crítica en veure la Rambla tenyida d’uns colors no locals, reivindicant el seu país d’origen, -el de les seves arrels-, plorin d’emoció en celebrar la Feria de Abril a Catalunya o una ballada de sardanes a Buenos Aires. Personalment, dins l’àmbit futbolístic i deixant a banda raons polítiques, ho vaig trobar molt sa. Tothom, amb respecte i educació, ha de poder celebrar el que sigui on vulgui.

Malpenso, escrivint aquestes paraules abans que es juguin les semifinals del Mundial, que la mateixa gent ho veurà diferent si aquesta celebració és d’una altra selecció d’aquí a uns dies, amb l’excusa que toca de més a prop (no pas en quilòmetres). Ves que no hi hagi connotacions racistes en tot plegat, espero que no (...).

Quan el 2010 la selecció de l’Estat espanyol va quedar campiona i la Rambla es va omplir de gent, la meva sensació va ser una mica la mateixa d’ara: enveja! Quan no tens la possibilitat de tenir un equip que et representi directament, sempre et poses del costat del que et cau més bé, del que té un jugador que juga al teu equip -com van ser l’Uruguai de Pepe Herrera o el dels Estats Units de Tab Ramos- perquè sí, la Unió també ha tingut jugadors mundialistes, però no és el mateix.

Figueres és una ciutat multicultural amb figuerenques d’orígens molt diferents. És víctima o privilegiada, tant per la globalització com per la mala situació d’altres indrets. Figueres, com Catalunya, és i ha de continuar sent terra d’acollida. De qui ho necessiti i ens respecti, vingui del Senegal, la Xina o Ucraïna… Naturalment, integrant-se (i nosaltres ajudant-los) en moltes coses, però sempre sense perdre la seva identitat; com deia Raimon «Qui perd els orígens perd identitat».