Perill a les xarxes

M’ha caigut a les mans una revista, en format de llibre, ethic, (Núm. 54, XI/22, Madrid) que en el seu consell editorial hi té personatges com Victòria Camps, Adela Cortina, José Antonio Marina o Fernando Savater. I, en un dels articles, Víctor Lapuente reflexiona sobre societat líquida i política congelada. Les seves reflexions m’han fet volar la reflexió, per emmarcar aquest article del dia de santa Llúcia, la patrona de la vista.

En aquesta mateixa revista, hi ha dues entrevistes molt interessants a Adela Cortina (catedràtica d’Ètica i Filosofia Política) i amb Kenneth Roth, (Nova York, 1955) qui des de 1993 fins a aquest agost passat ha estat el president de Human Rights Watch, que cerca defensar les democràcies i els drets humans d’arreu.

Quan Junts i ERC van trencar la coalició del Govern de la Generalitat, i Junts va passar a l’oposició, a les xarxes socials s’ha creat un moviment que ha provocat trencadissa d’amistats entre conciutadans per raó del trencament de la coalició; les relacions que fins ara es mantenien entre persones dels dos grups s’han vist dinamitades en molts casos.

A escala estatal, el PP amenaça de desfer, si arriba a governar, totes les lleis que el Congrés ha aprovat sota el govern del PSOE i Podem. Res de nou, però amb una visió cada vegada més radical!

He constatat que els xarxes socials s’han radicalitzat, i en la nostra societat, la més formada i la més informada, (potser no tan formada, ni tan informada!) s’estan creant unes fronteres ideològiques que fan molt difícil el diàleg i la convivència.

Als Estats Units d’Amèrica, la radicalització encara s’ha fet més evident: la llei de la interrupció de l’embaràs, la inflació i la mateixa invasió del Capitoli pels seguidors de Trump el gener de 2021, està marcant la vida dels habitants dels EUA i d’arreu; des d’allò que vesteixen al que menges sembla que tot quedi pintat de color vermell (partit republicà) o de color blau (partit demòcrata).

Tant allà (EUA) com aquí, sembla que és mal moment per qui procura crear ponts de diàleg entre uns i altres; més aviat s’aixequen murs d’indiferència, de crítica agra i menyspreu.

En els supermercats encara podem triar els productes segons els nostres gustos o segons les nostres possibilitats. I, en canvi, en política, en aquests moments de societat líquida i de megainformació, els hi comprem tot al nostre partit polític, sense mesurar si en alguna cosa van mal orientats. Els altres, creiem, no n’encerten ni una.

Em pregunto com pot ser això, i si aquesta actitud ens fa més lliures o més esclaus. Ara que tenim tota la informació al moment (o, potser, no!), ens anem tancant en espais polítics cada cop més separats i aïllats.

Alguns científics socials creuen trobar-hi una explicació interessant: la llibertat d’elecció que tenim a l’hora de consumir (els mitjans de comunicació social, la roba, el col·legi dels fills...) ens fa escollir allò que és més còmode per sentir-nos d’un grup homogeni, d’una tribu ideològica.

I, l’individualisme que creix en les nostres societats del benestar (hem perdut la idea de comunitat humana, i també de comunitat religiosa) ens ha fet captius de les ideologies, i d’unes ideologies cada cop més a la dreta, fins a caure en l’extrema dreta.

Si no reaccionem aviat, les ideologies ens destruiran els valors socials i els valors republicans (de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat!) i aquestes ideologies ens fagocitaran la democràcia, i caurem en les trinxeres d’una guerra política.

A menys de sis mesos de les eleccions municipals, i ben a prop de les trobades familiars en els àpats de Nadal, podrem experimentar en la pròpia pell que amics de diferents ideologies, que fa uns anys, interactuàvem amablement, ara potser ens ignorem o fins i tot ens avorrim descaradament.

Tant de bo no sigui, aquest debat ideològic, entre els membres de la família que ens trobem menjant els canelons de Sant Esteve. Que Santa Llúcia ens conservi la vista.