Que ve el llop!

Recordeu el conte de La Caputxeta Vermella, amb la seva àvia i el llop maligne? I el final de l'obra de teatre d'Àngel Guimerà Terra baixa: «-He mort el llop! He mort el llop!»... La presència d'aquesta fera encara s'ha fet realitat fa poc a casa nostra. El passat setembre, en trobar-se una cabra morta amb símptomes de depredació, es va confirmar encara la presència del llop a les muntanyes de l'Albera. Els agents rurals van instal·lar una càmera fotogràfica a la zona i així captaren imatges que ho testificaven. S'afermaren així mateix aquests fets amb la troballa de mostres biològiques, com ara pèls i excrements.

Fins al segle XIX, el llop (Canis lupus) era freqüent en certes zones de Catalunya. Així ho afirmava Pere Gil, l'any 1600: «Llops y ha molts en las montanyas desertas del país». A la Catalunya Nord, l'any 1926 es donà mort al darrer exemplar, prop de Prades. Tres anys després, a Horta de Sant Joan, es van abatre els dos darrers llops del Principat. Aquest animal, tan temut arreu, era, tanmateix, evocat sovint en la toponímia del país: puig del Llop, barranc del Llop o serra Llobatera en són exemples clars. El nom del poble empordanès de Cantallops sembla que ve del lloc on se sentia udolar aquestes feres, Cantalupus.

A partir de l'any 2000, el llop tornà a entrar progressivament a Catalunya, a través del Pirineu. Fins ara se n'han detectat uns disset exemplars, setze mascles i una femella. Els danys més greus que abans produïen eren a causa del temor que inspiraven al bestiar. Sovint, els ramats fugien espaordits i s'estavellaven en qualsevol estimball, perseguits pel llop. Per protegir-los, els pastors a més de les escopetes tenien els gossos mastins, als quals posaven un collar amb llargues punxes de ferro.

Els llops udolen per comunicar-se entre ells. Es considera que és un animal que fa més de cent mil anys que és damunt la terra. Hi havia llegendes diverses sobre aquesta fera a casa nostra. Antigament, s'assegurava que quan un llop seguia un home, li mirava els peus fins que el cansava, llavors, quan s'asseia i aclucava els ulls, el devorava. I que si un llop trobava un home dormint en un bosc, s'ajeia al seu costat i s'amidava amb ell. Llavors, si l'home era més petit, l'atacava ferotgement. Una de les llegendes més antigues que s'han contat sobre aquest animal data del segle IV aC i és la dels bessons Ròmul i Rem, dels quals es deia que foren alletats per una lloba. En la cultura popular també hi havia la figura del Pare Llop, del qual es podia guanyar la confiança resant el Parenostre del Llop, cosa que feien molts pastors per protegir-se dels possibles atacs.

Joan Amades parlava de la creença popular que els llops no podien resistir la música. Un vell flabiolaire de la Selva explicava que, quan ell era infant, havia de fer un llarg recorregut a través del bosc i es protegia dels llops tocant el flabiol. De tota manera, poques vegades es té notícia que aquesta fera ataqués persones humanes. No obstant això, a França, l'any 1939 els llops mataren a París catorze persones. I a l'Alt Empordà hi havia un paratge dit la Creu Blanca, prop de Pau, que assenyalava el lloc on un llop devorà un emissari del monestir de Sant Pere de Roda.

Anys enrere, els caçadors que aconseguien matar un llop, tenien per costum fer una capta tot seguit, portant l'animal mort pels pobles dels voltants, on rebien obsequis com carn, ous o fins i tot diners...