M'he salvat de la foguera, de moment

L’espai i l’acústica eren importants per als pintors rupestres. Dues característiques que, uns milers d’anys més tard, encara són indispensables per a una de les formes d’art emergent, la immersiva. Un clar exemple que contradiu, una vegada més, aquelles persones entossudides a caducar abans d’hora qualsevol cosa en una malentesa aposta per la modernitat.

Ja fa uns quants anys que es parla d’art immersiu mentre apareixen experiències cada vegada més sorprenents. Tal com diu el seu nom, aquestes propostes permeten l’espectador anar més enllà de la simple observació de l’obra, fins a aconseguir submergir-s’hi amb altres sentits gràcies a la utilització de recursos tecnològics. Reconec que vaig abraçar la immersió artística quan encara només era una experimentació i despertava tant d’entusiasme com incògnites. Recordo converses enceses amb detractors que anunciaven una ràpida desaparició enmig de valoracions gairebé inquisitorials. Per sort, no vaig acabar a la foguera.

El recent anunci del president de la Fundació Gala – Salvador Dalí, Jordi Mercader, sobre la decidida aposta de la institució en inversió digital i en nous relats confirma que l’art immersiu ha arribat per quedar-se. Una declaració d’intencions que sentíem unes hores més tard de conèixer que els promotors del frustrat museu de l’Hermitage al Port de Barcelona, ara apostaven per invertir cinquanta milions en una oferta immersiva a l’Hospitalet.

No crec que el món de l’art estigui ple d’heretges. Més aviat entenc que evoluciona amb propostes que aprofiten recursos fins fa uns anys inexistents, o molt costosos, per atendre una societat en evolució permanent. Durant segles, per gaudir de les meravelles universals ens hem conformat amb dibuixos, làmines, llibres i reproduccions de tota mena. Per què negar-nos ara la possibilitat de submergir-nos-hi digitalment. Canvia la forma, però no l’essència. Com deia Marcel Duchamp: «L’art té el bonic costum de fer malbé totes les teories artístiques».