Podria parlar de moltes coses, ara mateix. Comencem pel camp gastronòmic, que no és mal començament. Fa anys i panys, un arròs de cabra i llagosta, totes dues de mar, això sí, a ca l'Herminda del Port de la Selva, amb en Joan Saqués i l'equip d'arqueòlegs de Sant Pere de Roda, després de la descoberta d'una olla plena de monedes d'or i plata enterrada a la cambra de l'abat d'aquell monestir. Els spaguetti alle vongole de l'amagat Al Tuguri, al centre històric de l'Alguer. O una sèpia amb trompetes de la mort servida a Cervera de la Marenda, ran de frontera. La cuina que m'agrada més en general és la que en diem, per entendre'ns, mediterrània.

de la vida i els plaers

Paisatges i successos d'impacte inoblidable. A Cantàbria, d'una excursió de quaranta en vam pujar cinc o sis al telefèric de Fuente Dé. La boira ho cobria tot i no es va començar a esqueixar fins que vam ser a dalt de tot. Sortí el sol i ens enfonsàrem fins a mitja cama a la neu, voltats de cims superbs vora els Picos de Europa, simfonia en blanc. Una altra, pescant al volantí amb un amic, a Llançà ja fa molts anys, vam presenciar la persecució inclement de set o vuit dofins famèlics rere un banc d'anxoves, els peixets volant fora de l'aigua, aterrits. Un altre dia, enllà de cap de Ras, ens passà fregant un esqual, segurament era una tintorera, més llarg que el nostre llagut, i no acabava mai d'allunyar-se.

Tercera, també del ram de la pesca. Un dia d'estiu, tot fent musclos en uns esculls prop del Port de la Selva, em voltaren de cop dotzenes i dotzenes d'orades. Fou un matí de bogeria. Amb una fluixa que duia, escant amb musclo sencer, en vaig clavar quinze o setze, la majoria se m'escapaven o trencaven el fil, però encara en vaig poder dur cinc a casa, d'entre dos i tres quilos cadascuna. Unes franceses, que es banyaven en biquini a la platja on vaig passar, s'exclamaren joioses: -Oh, la, la!... Ja sé que les històries de caçadors i pescadors no mereixen, en general, massa credibilitat. Però què hi farem, així va anar, us ho ben asseguro...

Em va impressionar molt, sincerament, la primera vegada que vaig pujar a la tribuna d'oradors del Parlament de Catalunya, amb un discurs ben preparat a consciència. O el primer cop que em vaig posar davant d'una classe de trenta alumnes, a Bàscara, com a mestre interí, nervis i dubtes. També aquella vegada, molt més jovenet, que vaig veure de prop, a uns quatre metres, Ava Gardner a la plaça de braus de Girona, vestida de verd, talment una venus encisadora. Torejava Mario Cabré, que quelcom hi tenia a veure llavors. O el plaer de les converses llargues i assossegades, planeres, interessants, amb l’escriptor Pere Calders a l'Ajuntament de Llançà, on venia a saludar-me cada estiu en arribar de vacances. I també la primera vegada, encara adolescent, que vaig llegir a casa del meu oncle David uns poemes en català. Eren les Cançons de rem i de vela de Josep M. de Sagarra, on vaig trobar el paisatge i la gent del Port de la Selva, que jo ja coneixia de prop. O bé l'edició del meu primer llibre, Planes de l'Empordà, amb el nom de l'autor imprès a la portada.

Plaers de ma vida, i no parlo ara del Tirant lo Blanc. Apuntem com a final, santa innocència!, el primer petó a la galta, tímid i cautelós, que li vaig fer, asseguts pels dalts de la Farella, a la que seria després la meva dona. Parem ja, no en juguem més d'aquest pal, que encara ens mullaríem...