Confesso que cada vegada tinc menys interès pel futbol, no sé exactament si és per culpa meva, del futbol o de tots dos; tot i això, és evident que el mal anomenat «esport rei» no entén d’interessos personals i acaba essent gairebé omnipresent en molts ordres de la nostra vida. Els dies de partit és habitual escoltar en algun bar un grup de seguidors –aquí solen ser del Barça, però no podem descartar cap equip–, que sospiren, criden o ploren en funció del resultat.

El primer partit de futbol tal i com el coneixem nosaltres, data de finals de 1872 i va acabar en un empat a 0. Des de llavors, aquell joc de pilota que recollia la tradició mil·lenària de socialització ha canviat molt, convertint-se en l’autèntic opi del poble, parafrasejant Karl Marx. Cal recordar, per exemple, que Figueres tenia un carrer anomenat «del joc de la pilota» que actualment s’anomena, carrer de La Jonquera, a banda de la història recent d’aquest joc.

En pocs dies, començarà un altre Mundial de futbol. Enguany, es jugarà a l’exòtic orient, concretament a Qatar. Això no tindria més importància si aquest país no hagués estat acusat de no respectar els Drets Humans o que per a la construcció de les fastuoses instal·lacions esportives que acullen l’esdeveniment han mort centenars de treballadors en règim gairebé d’esclavatge.

Alguns països han mostrat incomoditat participant en aquestes condicions, com Dinamarca, però no ha passat d’una anècdota de les notícies al voltant de la competició. Sabem que hi ha un llistat –llarg– de coses, col·lectius i activitats prohibides a Qatar pel mundial.

Tothom té assumit, que Qatar ha pagat el que ha fet falta per entrar en el llistat de països organitzadors d’una competició esportiva mundial –i amb acusacions de corrupció en tot el procés–, conscient que arrossega masses, de fet és el primer país de l’Orient Mitjà que n’organitza un. Una fita històrica per a ells que no sé fins a quin punt serà de vergonya per a la FIFA o dels clubs que l’han avalat.