Quatre de cada deu joves en edat de tenir el bo cultural que ofereix el Govern central als que en aquest exercici compleixen els 18 no l’han sol·licitat. Els donen una paga de 400 euros per invertir en il·lustració, sense més requisits que bufar un nombre concret d’espelmes, i passen. A les Balears, el panorama resulta encara més desolador i les xifres s’inverteixen, cosa que col·loca les Illes novament en el furgó de cua en matèria d’inquietud pel coneixement: només quatre de cada deu l’han demanat, i els sis restants ni s’hi han molestat. És a dir, la majoria li ha fet botifarra al papa Estat civilitzador. Petit, no s’herniïn. La iniciativa pionera de regalar uns diners a qui s’estrena en la majoria d’edat perquè adquireixin productes i experiències relacionats amb la música, les arts i les lletres, en format físic, digital o presencial, ha deixat un regust agredolç en els adults responsables de la seva posada en marxa al ministeri que dirigeix Miquel Iceta. Que, molt a to amb els temps de sobreprotecció absurda i educació en el mínim esforç que corren, s’han aprestat a donar-se la culpa, perquè potser la tramitació resultava farragosa. Benvinguts al món dels grans, xavals, on donar curs a la beca menjador que et denegaran et porta dos dies i aconseguir una cita per passar la ITV requereix paciència. A mi no em convenç gaire l’argument, ja que el procés es va anar alleugerint i els terminis es van ampliar així que es van rebre les primeres queixes. Si 281.557 van aconseguir sol·licitar-lo, tots haurien pogut. Parlem d’un sector de la població connectat a tota hora, que maneja la informació que li resulta profitosa sense necessitat de tuteles, i amb enorme perícia en processos telemàtics, com demostra el fet que alguns dels articles adquirits amb el bo juvenil ja s’estan venent a les plataformes de segona mà. «Videojoc nou, acabat de comprar amb el bo cultural», diu l’anunci. Hi ha dues causes que poden explicar l’elevat desinterès per un regal com aquest. Que als xavals els sobren els diners, ja que els seus pares els financen amb facilitat el llibre o festival que els ve de gust. O que els sobra la cultura.
No a tots, segur, però a alguns sí que els sobra. Per exemple, als que aquest cap de setmana van entrar al Museu del Prado amb una brotxa gruixuda i un pot de goma d’enganxar i es van adossar als quadres de les Majas de Goya, clamant contra l’escalfament global. Segueixen les petjades dels altres activistes molt joves que van llançar sopa i tomàquet contra obres d’art mundialment conegudes setmanes enrere. Poques vegades una lluita tan important com l’ecologista contra el canvi climàtic ha tingut uns valedors més obtusos. La ruqueria i el menyspreu pel patrimoni col·lectiu que guarden les pinacoteques només ha pogut solidificar-se als seus cervells a base de moltes hores de xarxes socials, de vídeos curtets i viatges a parcs temàtics de masses (amb avió, per descomptat). Segur que la seva inversió en cultura no ha anat gaire més enllà d’endollar el mòbil a la xarxa, que m’he quedat sense bateria i la meva influencer de capçalera fa un directe. No crec que s’hagin deixat la paga en llibres, en música, en teatre ni en còmics, si la seva manera de protestar consisteix a assaltar els temples públics del saber. Espero que afrontin les conseqüències dels seus actes com a adults, i que Iceta es gasti a reforçar la seguretat dels museus els 98 milions d’euros del bo juvenil que li han menyspreat.
