Darrerament, hem assistit a diverses notícies en les quals diferents moviments ecologistes han trobat una fórmula per fer visibles les seves inquietuds i protestes, atacant diverses obres d’art mundialment conegudes i apreciades. La més recent, al Museu del Prado de Madrid, en la qual dos activistes s’han enganxat a dues obres de Francisco de Goya amb un missatge «+1’5º» en referència a l’increment de la temperatura mundial.
Era d’esperar que succeís, com va passar amb La jove de la perla al Museu Mauritshuis de la Haia o Els Gira-sols a la National Gallery o un Monet al Museu Barberini de Postdam; en altres ocasions ha passat al Louvre amb La Gioconda, per altres reivindicacions o per simple afany de protagonisme de qui fa l’atac.
És evident que aquestes accions, emmarcades dins de la lluita contra l’escalfament global, tenen un component de buscar un altaveu per fer visible la seva impotència i alhora conscienciar el gran públic; el mateix terme «canvi climàtic» sembla que és un eufemisme creat pels think thanks conservadors nord-americans per eliminar el terme «escalfament del planeta».
En qualsevol cas, em sembla que és un activisme mal entès. Fa pocs dies, el director adjunt de La Vanguardia, titulava un article d’aquesta manera «Amb Vermeer o Van Gogh s’atreveix tothom», i penso que és cert. Podem entendre l’analogia entre la fragilitat de l’art i la del planeta, però també crec que cap d’aquestes obres d’art, ni els museus que les acullen, tenen responsabilitat. En tot cas, els atacs a obres d’art poden evidenciar la impotència, perquè aquestes accions no canviaran res, ni tan sols per conscienciar el gran públic perquè poden ser vistos com a extremistes, i fins i tot com a delinqüents.
És un clàssic això que amb segons qui s’atreveix tothom. Per alguna raó, els veritables responsables mai reben les queixes dels activistes, o rarament, però sí que acaben pagant els plats trencats altres; qui sap si atacant aquests altres el risc és menor, però la notorietat és la mateixa. Per reflexionar.
