En el nostre subconscient col·lectiu de cultura occidental, sempre hem cregut que qui cedeix és feble, i que s’ha de lluitar fins al final, encara que es pugui perdre. Però hi ha filosofies que aposten pel contrari. Diuen que una persona ha de veure la situació des de tots els àmbits, i comprendre si val la pena o no lluitar.
He vist arbres alts i forts sorgint de l’escletxa d’una roca que, en el seu moment, havia cedit per a donar-li pas, permetent que els seus minerals l’alimentessin, i ara conviuen en perfecta harmonia. Ballen els salzes al ritme del vent, i per això no es trenquen. L’aigua cedeix davant la roca que es troba al seu pas i busca un nou camí, però de mica en mica l’erosiona.
D’aquí ve la no-resistència que és, en termes de força, cedir davant l’atac de l’oponent quan això és beneficiós. És un principi que fan servir moltes arts orientals, com el judo o el taitxí. Cedir per a vèncer. No posar resistència a la força que pot acabar guanyant, sinó donar-li la volta. Aprofitar l’energia de l’altre per neutralitzar la seva agressió sense haver de recórrer a la força.
És una filosofia que, si sabéssim portar-la a la pràctica, segur que ens estalviaria molts d’ensurts, perquè la nostra primera reacció davant d’un atac, del nivell que sigui, és la por que pot paralitzar-nos, o actuar en un imprevist i irreflexiu contraatac. I això perquè no sabem «fondre» l’agressivitat que ens ataca tot fent servir la flexibilitat, que seria alguna cosa semblant a com es fon un terròs de sucre en un vas d’aigua.
I d’aquesta flexibilitat, amabilitat i adaptabilitat en beu la resiliència, que és aquest procés d’adaptar-se bé a l’adversitat. I encara que sembli contradictori, és d’aquesta capacitat d’adaptació, d’aquesta elasticitat respecte a l’entorn i les circumstàncies, que en sorgeix la solidesa i la fortalesa. Però aquesta fortalesa no ens ha de portar a creure en la bondat de la duresa i molt menys de la rigidesa. El que és dur i rígid sovint es trenca més fàcilment que el que és flexible, sigui físicament o emocionalment, i no pot resistir com seria desitjable.
El Tao, en alguns dels seus versicles, diu que qui és desapassionat, suau i flexible conquista l’apassionat, dur i groller, i que qui és tendre i flexible va pel camí de la vida, mentre que qui és groller i inflexible camina pel camí de la mort.
