Guerres culturals és el nom o concepte que alguns analistes polítics i sociòlegs donen d’un temps ençà a tots aquells xocs i/o conflictes identitaris, geogràfics, ambientals, culturals, religiosos, socials, etc., que darrerament van en augment al món occidental i sobretot a aquells països, com seria el cas, on domina o influeix molt, una barreja de pensament feble i irracionalitat pujada de to. El nostre cas, seria un bon exemple i a saber si un laboratori, ja que en alguns casos som la punta de llança d’aquesta dinàmica social paralitzant.
Paralitzant, doncs, malgrat el soroll que generen, en alguns casos d’alt voltatge, provocant molta alarma social, arribant fins i tot a puntes de violència (no greu, ni d’ordre públic, però poc li falta), no repercuteixen en l’avenç polític, econòmic, social... de la població. És el que s’anomena suma zero.
Moviments de suma zero, perquè l’energia que s’esmerça contra, i de forma recíproca amb la polarització, cau en un pou sense fons, i debilita al conjunt de la societat, afavorint l’statu quo del sistema. Per il·lustrar-ho gràficament, seria el típic acudit d’aquells dos rucs, on un tira cap a una banda i l’altra tira cap a l’altra: tota l’energia perduda, mentre la càrrega (l’objectiu) resta al mateix lloc. Vegem uns exemples. Conflictes entre comunitats autònomes, entre treballadors i aturats, entre treballadors i jubilats, entre nacionalistes i no, entre pacifistes i no, conservacionistes i no, animalistes i no, corredors i caminants, fumadors i no, vacunats i no, entre avortistes i no, nudistes i no, vegetarians i carnívors, entre vianants i conductors, immigrants i autòctons, en fi, territoris, generacions, gèneres, sexes, religions, valors... i podríem continuar, perquè cada vegada anem a més polarització, mentre, curiosament, la confrontació més important, la més greu, la que es dona entre rics i pobres, capital i treball, en fi, la lluita de classes de tota la vida, se la vol invisible, relativitzada, desfasada o qüestionada. Podríem dir, que és una equació, a més guerres culturals, menys lluita de classes. Quan hom detecta excessives guerres culturals i identitàries, per una banda, i que cada vegada més analistes o sociòlegs les trobin lògiques, és que al Poder, Sistema, Establishment, ja li van bé. O si voleu, rescatem el conegut divide et impera, divide et vinces dels romans. Per cert, em deixava les xarxes socials, l’invent més revolucionari per dividir i polaritzar (les tribus urbanes han sigut superades pel 2.0).
El més perillós i el que està succeint és que alguns col·lectius utilitzant arguments científics, s’acabin creient que la seva guerra cultural és justa, va en la direcció correcta i de forma dogmàtica ens vulguin fer creure que és una lluita social.
