Avui, dimecres, l’Església catòlica recorda en una celebració comunitària tots els fidels difunts; una celebració que va emparentada amb la Solemnitat de Tots els Sants, ja que tots estem cridats a la santedat. I, és davant de la realitat de la mort que, un dia o altre, fem el balanç de la nostra vida.
En complir els setanta-cinc anys, em va venir com anell al dit d’escriure el meu testament espiritual, unes reflexions que no cal fer públiques fins després que un ha mort, però que m’han ajudat a reflexionar sobre els anys viscuts, reconèixer els errors i pecats, però sobretot per donar gràcies a Déu, als pares, a tants amics que m’han ajudat en el camí viscut.
Fa ja un any que vaig fer el testament de les coses materials i el fet de desprendre’m de les coses que he heretat, m’ha fet reflexionar que «nus arribem i nus partim». La realitat de la mort és un moment en què les coses importants es valoren des de la importància de les coses importants. És a dir, el que som i no el que aparentem, el que han estat les nostres relacions amb els altres, i no les pertinences materials, el bé i el perdó que hàgim deixat en el nostre viure i no els possibles títols o càrrecs.
És l’hora de la veritat, l’hora que dona sentit a la història del món i a la vida de cada persona. Crec que aquests dies de Tots Sants i de Difunts, en què tenim el bon costum de visitar els cementiris, és bo que recordem amb agraïment la vida dels nostres éssers estimats que ja han traspassat cap a la casa del Pare, un camí al qual tots estem abocats, més aviat o més tard.
També és bo que fem memòria de tots els difunts dels quals no en sabem ni el nom, mort per causa de la guerra, de la fam, de les injustícies i l’oblit; aquests dies tinc present els qui han emprès el camí del desert del Sàhara en la recerca d’un món millor, o dels que han provat d’arribar a Europa i han naufragat en el mateix mar on nosaltres ens banyem.
L’evangeli que llegim aquest dia de la Commemoració de Tots els Fidels Difunts és un fragment del capítol vint-i-cinc de Sant Mateu, que diu: «Veniu, beneïts del meu Pare: vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan jo tenia set em donàreu beure... quan estava malalt o la presó, vinguéreu a veure’m. Per què, tot allò que fèieu a cadascú d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi!».
Ben sovint faig servir aquest fragment com a lectura quan faig un enterrament; el considero un dels fragments millors de l’evangeli de Mateu, juntament amb les Benaurances i la pregària del Parenostre. Que el Senyor Jesús es revesteixi dels més petits, dels més pobres, dels malalts o dels presoners, em fa reflexionar sobre el sentit important de la vida, del que som més que del que tenim.
L’evangeli (Mt 25) ens diu qui són els qui entraran en aquest Regne de Vida: en concret, els qui hagin estimat, els qui hagin fet el bé; i sobretot els qui hagin estimat i fet el bé als més petits, als més exclosos, als marginats, als pobres, amb qui Jesús s’identifica. Jo penso que aquest text va adreçats especialment a nosaltres, els qui sabem llegir i podem viure amb dignitat: així, pensem que l’amor que es concreta en actituds de servei i entrega als nostres germans, i tot el que hem donat i compartit, és l’única cosa que ens queda al final de la nostra vida mortal. Sols ens queda «les mans brutes, i el cor ple de noms».
La mort deixa sempre en nosaltres sentiments intensos de pèrdua, d’absència i de buidor. Ben segur que, per poc que reflexionem, avui hi ha molts rostres presents en aquesta memòria: són els que portem cadascú en el més profund del nostre cor: familiars, amics, membres de la nostra comunitat...
No totes les morts ens afecten per igual; encara que siguin molt propers a la nostra vida, si ja han arribat a una vellesa madura i feliç, podem acceptar-ho com un pas cap al descans etern. Si, per contra, han viscut molts anys de malaltia o d’Alzheimer, la mort pot arribar a aparèixer com un alliberament per al difunt i per a tota la família.
Però, si la mort és d’un jove, o d’un pare o mare de família amb fills petits, la mort ens apareix com injusta, com un crit que s’afoga en el nostre cor, i ens deixa blasmats i adolorits. Un crit com el Lacrimosa del Rèquiem de Mozart.
Busqueu, en el vostre repertori musical, el Rèquiem que més us agradi, i feu l’exercici d’escoltar-lo sencer. Jo en aquest dies escolto el Rèquiem de Mozart.
