La transició del mes d’octubre a novembre és un període que, potser de manera subtil, ens aporta unes sensacions úniques i diferents. Venim d’un canvi d’hora que ens fa enfosquir els vespres, Girona està en fires (que tradicionalment sempre atrau molts empordanesos), celebrem la castanyada, ara també l’importat Halloween, mengem panellets –cada cop més variats– i moniatos i anem als cementiris a visitar els nínxols dels nostres absents.
En els darrers dos anys, la pandèmia s’ha endut algun ésser proper a gairebé tothom, cosa que deu fer que el nombre de finats, segurament, hagi augmentat i això pot fer encara més especial aquest dia.
La visita als fossars és una activitat tant emocionant com reconfortant, però encara millor fora d’aquesta «temporada alta», lluny d’aglomeracions.
Caminar sol pels passadissos impressiona, la pau i el respecte a la memòria dels que allà descansen, ens fa reflexionar.
Només uns minuts de silenci i soledat, una conversa sense respostes i un record davant l’ossari de la persona enyorada, per reconfortar-nos l’esperit.
Però, el fet que en les darreres dècades hagi augmentat la tendència d’utilitzar els crematoris entenc que, lògicament, farà decaure les visites als cementiris en els pròxims anys.
Ara bé, sempre ens quedarà visitar el lloc on vàrem decidir dipositar les cendres, sovint seguint les instruccions en vida pel mateix difunt i que, depenent del lloc, ho farem fora de les dates actuals.
Sospito que, amb el temps, també acabarem incorporant altres costums forans, com ha passat amb les carbasses i potser els nostres descendents honoraran la nostre memòria a la forma d’altres països, amb sopars als cementiris, menjaran pastissets amb el nostre nom, deixaran menjar a la nit a fora de la casa, oferiran càntics o posaran fanals de paper al riu.
No podem evitar la globalització, però sempre seran els nostres morts i, malgrat les tendències del moment, els guardarem un racó en el cor i un pensament cada dia, quan un gest, un objecte, una paraula, un menjar o una cançó ens faci sentir- los propers, sense que una data al calendari ens digui que hi hem de pensar.
