Després de dues tardors de treva per mor dels virus fantasmagòrics i mutants, alguns reprenem la vigília de Tots Sants la festa familiar, popular i/o associativa de coure castanyes amb torradores que ja no són de terrissa, acompanyades d’uns traguinyols de vi blanc o mistela; d’altres celebraran la nit de Bruixes, amb disfresses, reclams de llaminadures i performances pels carrers i racons dels seus municipis. Tornarem a sentir veus queixoses per la invasió de modes anglosaxones (Halloween) en la nostra cultura tradicional. Un debat estèril: tant l’una com l’altra tenen arrels paganes, i s’acomoden a la vida social més plaent, festiva, menys severa que la que recorden els nostres avis. Els romans feien ofrenes de menges als seus difunts en aquesta època de collites tardanes; un costum atàvic dels celtes, en aquests dies de transició del cicle de la llum (primavera-estiu) al calendari de la foscor. Els gallecs –distribuïdors peninsulars actuals a l’engròs del fruit del castanyer per a aquesta festa– encara celebren el Samaim (final de l’estiu), festa tardoral de les collites, en què la mitologia celta contemplava el contacte sobrenatural entre els vius i els seus avantpassats, tradició que acabaria incorporant l’església cristiana.

Les carabasses buides amb espelmes per fer por són un costum ancestral en molts punts de Catalunya; jo de petit hi havia jugat en un poble del Pirineu aragonès. Els moniatos (sweet potatoes en anglès) han estat una menja típica catalana de tardor gairebé en paral·lel a l’arribada de la patata d’Amèrica. Les celebracions tradicionals del ritual cristià implicaven jornades i activitats de vida espiritual penitent i de gatzara esmorteïda. A la jovenalla de les llars urbanes o a pagès, els avis explicaven rondalles espaordidores d’ànimes en pena, de bandolers sanguinaris i altres estofes del gènere Stephen King. Els campaners de nombrosos municipis catalans donaven cops de batall fins a la matinada (a l’església de Sant Esteve d’Olot se sentien tristos i paorosos) per recordar les obligacions litúrgiques de l’endemà: visita al cementiri, Via Crucis, rosaris en família abans de tastar les castanyes, que sembla que era la fruita del temps amb què els campaners amansien la gana. En haver de trescar per despoblat a hora fosca, calia fer sonar un instrument o bé cantar per foragitar dimonis i les ombres misterioses. A l’Alt Empordà, era una creença general que calia penjar una mata d’arç a la porta per tal d’allunyar la mort i assegurar la vida dels estadants de la casa per tot un any.

De les tradicions cristianes hem conservat les més lúdiques i hem bandejat les pietoses: a l’Empordà, antigament, hom creia de mal averany consumir totes les castanyes torrades; en deixaven unes quantes que qualificaven de part de Déu; creien que passaria a recollir-les sant Martí, representat per un pobre i les donaven al primer captaire que acudia a demanar almoina, al qual lliuraven també unes monedes. Qui recorda què era un novenari o a qui es dedicaven les tres parts del rosari? La comoditat de comprar panellets i altres productes de fabricació casolana va accelerar desusos com el de fer i beure un licor de codonyat, exclusiu d’aquestes diades.

Per acabar d’espellofar l’article, parlem de Cadaqués, poble ric en llegendes de bruixes i supersticions. El gran folklorista Joan Amades en recull tres consuetuds perdudes: la benedicció del sacerdot als quatre vents i per quatre vegades des d’Es Curucuc pel bé de les ànimes dels pescadors morts a la mar; la castanyada al voltant de la llar cantant els goigs de les ànimes amb la percussió de morters, peroles i d’altres atuells d’aram per evitar visites fantasmagòriques. Abans s’emblanquinaven i escombraven amb un manat de lli les cuines de les cases per dur-hi una estella per encetar el foc de la llar, una estella que hom recollia d’una gran foguera encesa davant l’esglesi. Llavors calfaven un tronc ben gros que es deixava cremar una miqueta per tal que durés els quatre cicles estacionals de l’any.

Si algú vol recuperar les tradicions prístines, ja sap ara el camí de reculada que cal recórrer.