El curs passat, anant cap a la sortida de la pandèmia i encara amb moltes mascaretes, Palau de Santa Eulàlia va recuperar l’escola després de cinquanta anys que el poble se’n quedés sense. No va ser una lluita fàcil. Massa sovint, les anàlisis fetes a través de números escrits en un Excel des d’un despatx de Barcelona no són capaços d’avaluar el que representa per als municipis petits tenir o no tenir escola. Són les escoles de les tres «P»: públiques, petites i de poble. Però també les més necessàries. En una gran ciutat, si una família no pot matricular el seu fill en l’escola que volia, la matricularà en una altra. Segurament no li agradarà tant com la primera, però difícilment es plantejarà marxar a viure a una altra ciutat. En canvi, que en un poble hi hagi escola, sí que pesa en el moment que una família ha de decidir si vol continuar vivint en aquella població o, sent de fora, es planteja si li convé traslladar-s’hi a viure.

Ara fa un any, l’escola de Palau de Santa Eulàlia va tornar a obrir les portes amb 7 alumnes. Ara, 15 nens i nenes van cada dia a classe al costat de casa. «Les xifres no enganyen –explica en una entrevista amb l’Empordà l’alcalde Xavi Camps–, aquest curs hi ha sis alumnes d’educació primària, tres d’infantil i sis a l’escola bressol. Han vingut dues famílies noves a viure atretes per l’oferta educativa». Molta mainada per a un municipi de poc més de 100 habitants que, amb el retorn de l’escola, s’ha assegurat continuar sent una excepció entre els pobles petits. Nuclis que, normalment, tenen una estructura de població molt més envellida que la de Palau de Santa Eulàlia. «Treballem perquè la gent jove es pugui quedar a viure al poble. La reobertura de l’escola era essencial per a aconseguir-ho i ara estem fent tots els passos que podem per a tenir més disponibilitat d’habitatge», detalla Camps.

Palau de Santa Eulàlia i l’èxit de la reobertura de la seva escola és una esperança per a molts pobles petits. Poblacions afectades, des de fa anys, pel tancament de moltes oficines de bancs i caixes, de consultoris mèdics, d’escoles i de petites botigues... Sense serveis, els veïns van marxant fins que arriba un dia que, sense que ningú en vulgui assumir la culpa, aquell poble deixa d’existir.