El 8 d’octubre passat, «300 civils han jurat bandera al pati d’armes del castell de Sant Ferran» segons l’encapçalament de la informació de l’ACN publicada a Emporda.info. «L’acte l’ha presidit el cap general major de l’exèrcit de terra, Amador Enseñat. El militar ha donat el tret de sortida a l’esdeveniment passant revista a la formació. Després, un a un tots els civils inscrits per jurar bandera han anat desfilant per davant la rojigualda i acotant el cap en senyal de respecte. A banda, l’exèrcit ofereix durant tot el cap de setmana jornada de portes obertes a la fortalesa. També s’hi pot visitar una exposició de material, armament i vehicles de combat en el fossar del castell». Els parlaments dels caps militars han abundat en referències a la «valentia» dels presents que «són els que Espanya necessita per continuar sent la nació que és».

L’acte, sense presència oficial de la Generalitat ni de l’Ajuntament, va demostrar (després de cinc anys de no celebrar-se, a causa primer del Procés i després de la pandèmia) que a la fortalesa de Figueres, teòricament gestionada per un Consorci amb presència de les administracions catalanes, hi conviuen malament dues realitats que probablement són incompatibles: l’exèrcit i la societat civil. Aquesta coexistència té un condicionant indiscutible: l’exèrcit té, a la pràctica, el dret de veto sobre les iniciatives civils, però no pas a l’inrevés. El Consorci amaga una relació tòxica que, dècades després de la seva constitució, fa que el castell continuï d’esquena a la ciutat, situació que empitjora amb actes que, com aquest, volen demostrar la voluntat d’afirmació nacionalista espanyola en un dels cors de l’independentisme català.

De fet, però, l’acte té poca transcendència ciutadana i és, sobretot, una demostració d’autoestima de les forces armades. No passa res –perquè és perfectament legal– però penso que ningú hi hauria tingut res a dir si s’hagués celebrat, com era lògic, en el campament de Sant Climent.

Crec que un monument de la magnitud de Sant Ferran, qualificat de Bé d’Interès Cultural, no hauria de ser mai l’escenari d’actes de propaganda militar. És una contradicció en els termes que perjudica la imatge de totes les parts implicades i que enroca cada vegada més els gestors militars en posicions insostenibles. Hi ha equilibris impossibles: militarisme i cultura no lliguen, per molt bona voluntat que, amb tots els respectes, alguns responsables hi vulguin posar. I encara menys amb la cultura de la pau. És, en definitiva, una dissonància que una societat moderna no pot suportar.

De qualsevol manera, és indubtable que la fortalesa de Sant Ferran serà un dia traspassada a la ciutat (quan les forces polítiques locals es posin decididament a treballar-hi, pensant únicament en la ciutadania) i complirà, quan activi el seu immens potencial, una funció insubstituïble de cohesió cultural i d’impuls econòmic de Figueres. Una tasca ara per ara impossible de dur a terme, ateses les condicions tan allunyades del sentit comú a què està sotmesa.