Fa 2500 anys, els mariners que arribaven a les tavernes del port d’Emporion cantaven l’epopeia d’un astut rei d’Ítaca, que anomenaven Odysseus, i que molts segles abans havia permès als grecs saquejar la ciutat de Troia enganyant els seus habitants amb un regal enverinat: un cavall gegantí de fusta.

Segles més tard, el poeta romà Virgili immortalitzà aquestes cançons en uns llibres de poemes. En el segon, descriu l’inútil clam d’un clarivident, Laocoont, per fer veure la trampa als troians: «Equo ne credite, Teucri / Quidquid id est, timeo Danaos et dona ferentes».

Laocoont va ser escanyat per unes serps sortides del mar, enviades pels déus com a càstig per haver denunciat la trampa, i conseqüentment els prínceps d’Ílion (Troia) van caure en el parany que comportà la destrucció de la seva ciutat.

Avui potser s’està repetint la història de fa més de 3000 anys. Ara la imatge serien els clams de persones de ciència silenciats per uns mass media dominats pels oligopolis totpoderosos per haver gosat d’advertir del perill del macroparc eòlic. Un cavall de Troia que els nostres líders polítics, entabanats per les paraules ulíssiques dels promotors, volen deixar entrar a la nostra badia de Roses. La frase d’aquest Laocoont modern seria: «No us fieu dels macroparcs eòlics, gent de l’Empordà! Temo els promotors dels oligopolis per molt que diguin que ens faran regal de les renovables».

També la Cassandra moderna, l’hereva d’aquella profetessa maleïda pel déu Apol·lo amb l’estigma de la incredulitat, exclamaria: «He tingut un somni. He somiat una albada sobre un horitzó de mar infinit. He vist gent en bicicleta anant a un port, ple de barques, per comprar les gambes de Roses.

He somiat que a les rotondes hi havia aerogeneradors verticals, com escultures pintades amb coloraines pels nens de les escoles, que els cotxes elèctrics es carregaven en els pàrquings i circulaven per les autopistes sota plaques solars, que indústries i cases produïen la seva pròpia electricitat a les teulades, que la factura de la llum estava inclosa en els impostos municipals.

He somniat que els pagesos, a més dels productes del camp, venien l’energia sobrant produïda a les seves teulades i que s’escalfaven amb la seva biomassa.

He somniat que naixien centenars de tortugues a les platges de Sant Pere i que es menjaven moltes meduses molestes. I he vist com turistes gaudien de l’espectacle dels dofins jugant amb les gavines corses.

Però també he tingut un malson: He somniat que l’horitzó des de l’Albera fins a Montgó estava tapat per molins gegants, les mans d’oligopolis allargant les seves ombres negres sobre el mar, les platges i els cims.

Veia càmpings abandonats, ports deserts, hotels okupats amb persones aturades, desnonades i sense llar, he vist gent intoxicada per brasers, perquè no pot pagar la llum... He vist molta vida morta arrossegada fins a les nostres platges... És per això que he vingut. Per dir-vos que entre tots i totes hem d’aturar aquest nefast futur i forçant aquell primer somni d’esperança.

Gent de l’Empordà! No deixeu entrar macroparcs eòlics a l’Empordà!.

3000 anys hauran estat suficients perquè els nostres «prínceps» d’avui hagin après la lliçó?

En aquest món, força trasbalsat i capgirat, a les rotondes es planten oliveres i blat arrencats dels camps per posar panells solars. És el país del sol, però s’aixequen aerogeneradors de vent allà on fan més mal, destruint mar i muntanya, en comptes de cobrir amb panells solars els milions de metres quadrats de les autopistes públiques i altres espais més escaients on no farien cap mal.

No us permeteu senyors (polítics) caure en la temptació del Sinó dels oligopolis, ans deslliureu-nos del mal que farien els macroparcs a l’Empordà.