La sèrie Friends va deixar d’emetre’s el 2004, després de 10 temporades d’èxit ininterromput a la televisió. Molts comentaristes i crítics asseguren que el fenomen que va suposar aquesta sèrie és difícilment comparable a cap altre i, com era d’esperar, el moviment de milions de dòlars ha provocat, de ben segur, que el quintet que protagonitzaven aquella sèrie s’hagin tornat a trobar en un capítol especial, a través de la cadena HBO.

Tot i que l’argument no era massa original, la posada en escena força clàssica i el plantejament d’una sitcom tradicional, el cert és que Friends s’ha convertit en una icona televisiva que ha traspassat el seu temps, la generació que la va veure néixer i la va fer famosa –els anys 90–, assentant-se en una mena de permanent estat de gràcia que ha enganxat les generacions posteriors, fins al punt d’identificar-se amb elles. El màrqueting, la publicitat i el merchandising han fet la resta.

Aquells cinc joves que tenien vint-i-pocs anys, ara són uns cinquantins amb una trajectòria professional diversa que en cap cas ha pogut igualar aquell èxit.

Ara, en una pirueta publicitària made in Hollywood, han filmat un retrobament vint-i-cinc anys després –amb una aturada d’un any en l’estrena per la pandèmia–, que de ben segur serà un èxit independentment del contingut de l’episodi.

Friends té, o li podem donar, molts significats. Un d’ells, sense cap dubte, és la mostra d’aquell concepte –rebregat i potser ja desfasat– de la globalització. D’alguna manera, i en això el món audiovisual anglosaxó és un mestre. Les vides d’aquests personatges es van plantejar a mig camí entre l’estereotip nord-americà més estricte, exportat arreu, juntament amb uns personatges molt ben dibuixats amb els que sentir-nos identificats.

Aquesta sèrie de televisió ha traspassat totes les fronteres, i posa de relleu el poder que té la combinació de la paraula amb la imatge; sempre que es triïn adequadament, que no és fàcil.