«La llibertat és una llibreria», va deixar escrit Joan Margarit

A la plaça Nova de Palafrugell, en la manifestació en suport del cantant empresonat, vaig tenir l'oportunitat de llegir el poema La Llibertat, de Joan Margarit, davant unes dues-centes persones, on entre altres afirmacions diu: «La llibertat és una llibreria».

Venia de la Llibreria Vitel·la de Palafrugell, a comprar Primavera, d'Ali Smith, i la mestressa de la llibreria, en comentar la mort de Joan Margarit, em va recordar aquest seu poema.

Em va semblar ben oportú de fer-ne la lectura a la manifestació, com un acte de protesta i d'homenatge.

Nascut a la Segarra el 1938, en plena guerra civil, ha viscut la seva infantesa en molts pobles (entre altres, Figueres, del 1945 al 1946), i això, diu ell, fa que no tingui amics d'infantesa.

La seva producció literària ha acabat amb un epíleg en prosa, que no són les seves memòries, però que ajuden a entendre tota la seva poesia. A Per tenir casa cal guanyar la guerra, explica el nus i sentit de la seva obra poètica. No creu en l'esperança, però la seva poesia està plena de vida.

Encara, com a llibre pòstum, tindrem ocasió de delectar-nos amb un nou poemari: Animal de bosc, on el poeta reflexiona sobre «la seva pròpia mort».

Diu que un bon poema, en la seva brevetat, conté tot el que altres autors escriuen en un llibre o novel·la de 500 pàgines. Haver exercit durant trenta anys de catedràtic de Càlcul d'Estructures a Barcelona, l'ha marcat també en la seva poesia. Cap paraula sobrera.

Vàrem coincidir a Figueres el 2009, en ocasió dels actes de la Capital de la Cultura Catalana, quan va venir a fer un recital a la sala del Casino Sport on no hi havia ni els organitzadors. Un fet molt lamentable que ja vaig comentar en el seu moment en aquest Setmanari de l'Alt Empordà (vegeu l'edició del 5 d'octubre de 2010).

Jo ja el llegia de molt abans, de quan el bon amic i arquitecte Joan Francesc Serra (qui va portar l'obra de la Fundació Sant Vicenç de Paül, a Figueres) em va regalar Els primers freds, el recull de poesia de 1975-95. Era el Nadal de 2005.

Per molts estius, feia vacances en una cala de la Mar d'Amunt, a l'Alt Empordà. La infantesa de postguerra i la mort de la Joana, la seva filla, li feia dir que no hi ha ni esperances ni somnis, sols el consol que pot aportar la poesia.

Li he sentit explicar que un poema sols saps que és bo si resisteix dues generacions, com la pintura de Van Gogh (que no va vendre cap quadre mentre vivia); i, això fa que el poeta no pugui ser vanitós. Estimar és difícil; la mare m'estimava, però no sabia expressar-ho. La poesia s'assembla més a la música, que a la prosa.

De la seva etapa de joventut ha conservat només una quarantena de poemes, en Restes d'aquell naufragi (1975 - 1986), tot i tenir publicats una dotzena de llibres, els primers, en castellà.

Ha rebut quasi tots els premis catalans, nacionals i llatinoamericans que hi ha en el món de la poesia. Fa poques setmanes el rei Felip VI, en un acte privat, al palauet Albéniz de Barcelona, li va lliurar el Premi Cervantes 2019.

Acaba l'Epíleg del llibre Un hivern fascinant (2017) amb aquestes paraules, que són tot un testament: «Mentir, a la llarga, sempre planteja problemes més greus dels que intenta resoldre. Per això, tard o d'hora, les persones necessitem imperiosament alguna eina incompatible amb la mentida. La poesia n'és una de les més potents. La veritat i la bellesa juntes. No sempre hi van. Quan sí que hi van té molt a veure amb l'amor. Llavors, sí».

He començat citant el poema La Llibertat, i amb ell acabo:

«La llibertat és quan comença l'alba

en un dia de vaga general. (...) Les paraules República i Civil.

Un rei sortint en tren cap a l'exili.

La llibertat és una llibreria.

Anar indocumentat.

Les cançons prohibides.

Una forma d'amor, la llibertat».

La veritat i la bellesa dels seus versos, il·luminin per molt temps la nostra terra, amb molt d'afany de llibertat.