Des del diari de més tirada d’Espanya, tres dones denuncien el comportament sexual d’un director de cine independent. El diari truca per telèfon a l’home, Carlos Vermut, que es defensa dient que ell estava convençut que era tot consentit i negant alguns dels detalls. De les que acusen, dues van mantenir relacions més o menys continuades amb ell després de les sessions de sexe violent que avui denuncien en la premsa. Els fets perfectament poden ser certs, així com les interpretacions. Carlos Vermut podria ser un individu que va des d’un insensible a un criminal, però el procediment per discernir-lo està completament trencat. Ara és un home tocat per la taca negra i ja és tard per fer-se enrere: hem acceptat que, per als problemes derivats de les relacions habitualment recargolades entre homes famosos i dones del seu sector, la justícia s’imparteixi des de la premsa i les xarxes socials i s’apliqui un càstig ritual simultani a l’acusació.

Per a mi la clau està en una altra part. Les tres dones diuen que no van voler denunciar-ho a la policia per temor que les seves carreres es veiessin truncades perquè el director estava «molt de moda». Aquesta por tenia raó de ser i la prova és que, ara que el xiuxiueig ha pres la direcció contrària, a Carlos Vermut no el tocarà ningú ni amb un pal. La destrucció automàtica del seu prestigi enmig d’una morbosa murmuració podria haver-les afectat a elles, perquè aquí tot depèn de la quantitat de gent que parli malament de tu i decideixi que és millor que no se’t vegi a prop. Aquí hi ha el nucli de l’assumpte i el més fastigós de tota aquesta història no exempta d’escabrositats: saber que elles podrien haver sigut les intocables perquè aquí no prioritza la justícia, sinó la direcció de la xafarderia.

Temor de denunciar

La por de denunciar de les tres dones i el càstig fulminant i automàtic de Carlos Vermut ens diuen el mateix: que la gent de la cultura és còmoda i xafardera. Estar en bones relacions amb els altres suposa el 95% dels fonaments de la teva carrera. Per estalviar-se el risc de veure’s empestades, elles han acceptat la invitació de la premsa a condemnar Vermut des de l’anonimat, sense exposició, i el món de la cultura les escolta i les aplaudeix de la mateixa manera que les hagués cobert d’oprobi en cas que la dimensió de l’escàndol es reduís als grupets i fos més convenient defensar Carlos Vermut.