«Mrs. Davis», la sèrie de Lindelof rodada a Figueres, arriba a HBO Max

D’un creador televisiu com Damon Lindelof només se’n pot esperar l’inesperat. Parlem, al capdavall, del que va ser cocreador de Perdidos, sèrie indispensable per entendre les llibertats narratives de la recent ficció serialitzada. O d’un artista capaç de la gosadia d’acostar-se a Watchmen, una mena de text sagrat del còmic modern, per tal de no rendir-li simple pleitesia, sinó de revisar-lo, expandir-lo i fins i tot qüestionar-lo en una sèrie tan al·lucinada com al·lucinant.

Per a Lindelof, allò sagrat sembla més aviat la sorpresa, que l’espectador sàpiga just abans d’iniciar un viatge. La seva nova sèrie, Mrs. Davis (HBO Max, a partir d’avui), cocreada amb la guionista de telecomèdies Tara Hernandez (Big bang theory), es va rodar en un secretisme notable entre els platós de Warner a Burbank (Califòrnia) i un grapat de localitzacions a l’altra banda de l’Atlàntic, entre Lloret de Mar, Figueres -on es va rodar una mena de batalla multitudinària dins el castell de Sant Ferran, o Girona, que va acollir la filmació de la crema d’un grup de templers a tocar de la Catedral. 

Però Mrs. Davis no és una sèrie d’època, sinó que es desenvolupa essencialment al nostre present, o millor, una versió lleugerament distorsionada del mateix en què la intel·ligència artificial hauria acabat de dominar les nostres vides. Gràcies a un algorisme conegut com a Mrs. Davis, la fam i la guerra són aparentment cosa del passat i tothom viu en un estat d’estranya satisfacció, content d’atendre, a través d’uns auriculars, les ordres que pugui donar la màquina que ens va salvar. Si fas moltes bones obres, aconseguiràs les teves Ales, que és a aquesta aplicació el que el check blau és (o era) a Twitter.

Però no tots s’han volgut rendir a Ella, o a Això, com prefereixen dir els escèptics. Simone (Betty Gilpin), monja d’un convent a la meitat del salvatge Oest, es resisteix a l’algoritme per considerar-lo (no sense motiu, com s’anirà veient en flashbacks) el culpable de la mort del seu pare, el mag Monty (David Arquette). El seu ex-xicot Wiley (Jake McDorman), de vocació cowboy, intenta reclutar-la per a un moviment de resistència en què s’ha deixat una herència. On hi va haver flama solen quedar-hi brases, però Simone es deu al seu marit Jay (Andy McQueen), com moltes altres dones.

Obstinat a posar Simone de la seva part, Mrs. Davis munta tota una operació per treure-la del convent i que accedeixi a complir la missió més tòpica del món (als algoritmes els encanten els clixés): trobar el Sant Grial, que després hauria de destruir. Tot un sacrilegi, però a canvi veurà fet realitat el seu desig més gran. O el segon més gran, perquè ressuscitar el pare queda fora del que és realitzable.

El campament de «Mrs. Davis» al Castell de Sant Ferran

A l’irreverent encreuament de gèneres i tons de la sèrie guanyen l’humor i la lleugeresa, elements amb què Lindelof ha jugat sovint, fins i tot en aquesta sèrie força magistral sobre pèrdua, dol i duel anomenada The leftovers’ Potser també per tenir Hernandez com a showrunner, Mrs. Davis és abans que res una comèdia absurda amb elements com trets de l’arsenal de Zucker, Abrahams i Zucker, el trio d’Aterriza como puedas: per exemple, Wiley es carrega un telèfon de petxina cada dos per tres, no sabem si per preservar la seguretat de la seva operació o per pura compulsió.

Però al fons d’aquesta successió de deliris se sent bategar, com a Perdidos i The leftovers, una sentida reflexió sobre la fe i la necessitat de creure en alguna cosa. També un recordatori gens absurd de la necessitat de lluitar contra les forces invisibles que regeixen les nostres vides i ens fan creure que hem triat allò que un algorisme va triar per a nosaltres. Després de la bogeria colorida s’amaga, o no tant, una sensible faula distòpica. Per això es va haver de fitxar per als seus primers episodis Owen Harris, el director d’alguns dels millors i més emotius episodis de Black mirror, com San Junipero.