El dissenyador de so Marc Bech, de 34 anys, ha alçat el Premi Goya 2022 al Millor So pel treball que ha fet a la pel·lícula «Tres» amb el seu equip (Daniel Fontrodona, Oriol Tarragó i Marc Orts). L’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España ha premiat el talent d'aquest figuerenc, que juntament amb el seu soci, Oriol Tarragó, està al capdavant d’un estudi de renom a Barcelona, Coser y Cantar, especialitzat en disseny de so al servei del cinema, que acumula nombrosos premis i reconeixements.

D’on procedeix el seu interès pel so?

Abans que el so, que és a allò al qual em dedico ara, a mi sempre m’havia interessat molt el món de l’audiovisual, de la televisió i del cinema, des que era petit.

Com es produeix el seu contacte amb aquest món?

Quan tenia 16 anys i estava estudiant a l’Institut Ramon Muntaner vaig començar a treballar en una televisió que hi havia a Figueres, que es deia Canal Nord. Els estudis els vaig continuar a l’Escac (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya). Va ser aleshores quan em vaig començar a interessar més pel so que per la imatge.

Quina era la seva tasca al Canal Nord?

Hi havia dos departaments, el d’informatius i el de programes, i jo era càmera de televisió i muntador a programes.

Vostè ha guanyat un Premi Goya nominal com a cap d’un equip de so. Què va sentir en escoltar el seu nom?

Em vaig posar molt content, també perquè amb el tema Covid hem passat unes èpoques bastant complicades a l’hora de produir. L’any passat hi havia un tap important de feina, perquè s’havien retardat força rodatges. Aleshores, en aquell moment, se’t barregen totes aquestes emocions al cap. Però és un reconeixement que em fa sentir molt content.

L'equip de dissenyadors de so format per Marc Bech, Daniel Fontrodona, Oriol Tarragó i Marc Orts, en la gala dels Premi Goya

L'equip de dissenyadors de so format per Marc Bech, Daniel Fontrodona, Oriol Tarragó i Marc Orts, en la gala dels Premi Goya

Què fa un dissenyador de so?

El dissenyador de so ha de pensar com ha de sonar una pel·lícula, una sèrie, un producte audiovisual. És un càrrec que ve importat de la indústria americana.

Quin és el punt de partida per pensar el so? El guió?

Així és. Comencem llegint el guió i comencem a veure quines capacitats de so té aquell projecte. Hem de pensar com han de sonar les coses. Les coses reals saps com sonaran, però aquest càrrec, el del dissenyador de so, té la funció de pensar aquelles coses que no sabem com sonaran.

Pot posar un exemple?

Un tiroteig o una nau especial s’han de dissenyar. Has de fer que sonin d’aquella manera que volem.

La tecnologia hi deu fer molt?

La tecnologia hi fa molt, però, al final, et contracten per les teves idees i per la manera com encares cada projecte. Al cap i a la fi, la tecnologia està a l’abast de tothom i no és tan cara com abans. El canvi més revolucionari en el món tecnològic des de fa uns 20 o 25 anys potser ha estat en el so directe, en la presa de so en el rodatge.

«La tecnologia hi fa molt, però, al final, et contracten per les teves idees i per la manera com encares cada projecte»

Els silencis són cosa del disseny de so, oi?

Sí, sí que ho són. Abans et deia com han de sonar les coses en una la pel·lícula, però no posar so també és una decisió. El silenci és cosa nostra.

Què és allò que més li agrada fer de la seva feina?

El que més m’agrada és pensar com han de sonar les coses. M’agrada mirar la pel·lícula des del punt de vista sonor que ha d’agafar. També m’agrada molt, dins la nostra especialitat, el muntatge de so.

Hi ha algun so que li hagi resultat difícil de trobar?

Sí que hi ha seqüències que poden ser complicades, però, al final, amb la pràctica i amb l’experiència, s’acaben traient. A vegades no és tan complicat treure un so en concret sinó portar el timó del vaixell del so de la pel·lícula per on tothom vol que vagi perquè arribi bé a port.

Té l’oïda molt aguda en el seu entorn?

Desenvolupes una segona oïda, per dir-ho d’alguna manera.

La pel·lícula «Tres», de Juanjo Giménez, per la qual li han concedit el Premi Goya té com a protagonista, casualment, una dissenyadora de so.

Juanjo Giménez, a part de ser productor i director de cinema, també ha estat dissenyador de so. A ell, li interessava parlar de moltes coses, però amb l’excusa de la nostra feina jo crec que es reflecteix molt bé allò que fem i com treballem. A la protagonista li passa el mateix que li passa a tot dissenyador de so, que s’emporta els sons a casa. Ella té un background infantil, que és el desencadenant de tot i que té el so com a excusa. Quan ens va trucar en Juanjo i ens va proposar aquesta pel·li vam pensar que era un regal per a qualsevol dissenyador de so.

Així com Juanjo Giménez ha estat dissenyador de so i és també director i productor, vostè es queda únicament amb el so o té interès per treballar en altres àmbits del cinema?

No, m’agrada molt la meva feina i estic totalment satisfet amb el que faig. En totes les especialitats de qualsevol projecte audiovisual estem fent cinema. A mi em sembla que sempre que estic muntant un so o quan estic pensant sobre un projecte estic fent cinema. Amb això em sento realitzat i no necessito res més.

M’ha resultat curiós descobrir que el seu soci, Oriol Tarragó, va ser professor seu a l’Escac. Com van unir les seves carreres professionals?

Passa sovint a l’Escac això, perquè és una escola molt pràctica. Es fan molts rodatges i molta comunió de molta gent. Sorgeixen moltes amistats i molts llaços.

Parlem una mica de Figueres i de l’Empordà?

Bé, jo tinc tota la família a Figueres. Intento venir una vegada al mes i estar per aquí.

Reveli quin és aquell lloc de la comarca pel qual li agrada perdre’s?

Sant Pere de Rodes, sobretot a l’estiu. Camino per allà perquè em sembla un entorn espectacular.

La pel·lícula «Tres» (2021)

Direcció: Juanjo Giménez

Intèrprets: Marta Nieto, Miki Esparbé, Francisco Reyes, Luisa Merelas, Cristina Iglesias, Fran Lareu, Julius Cotter, Carmen Méndez

Marta Nieto protagonitza la pel·lícula «Tres» TRES

Sinopsi: Una dissenyadora de so passa moltes hores sola gravant efectes, editant i mesclant. És un refugi per oblidar les avariades relacions que manté amb la seva exparella, amb la seva mare anciana i amb els seus companys de feina. Tot i que encara no ho sap, està començant a desincronitzar-se. Com si fos una pel·lícula mal sonoritzada, el seu cervell ha començat a processar el so més tard que les imatges.