Figueres

8M a l'Alt Empordà: La discriminació i la lluita de la dona en el món de l’òpera

La musicòloga María José Anglés constata el canvi progressiu dels últims anys emergint noms com la compositora Raquel García Tomás

La musicòloga M. José Anglés.

La musicòloga M. José Anglés. / Arxiu personal

Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

Com a molts altres àmbits professionals, les dones també han estat discriminades en el món de l’òpera fins fa ben poc. Al marge de les grans dives, que no es podien obviar, pocs noms més emergien senzillament perquè no hi eren en altres facetes de l’univers operístic. La musicòloga i divulgadora María José Anglés ha constatat com n’era de real i palpable aquesta discriminació, però també l’evolució soferta al llarg de la darrera dècada quan algunes dones han anat fent-se un lloc. Sobre algunes d’elles, Anglés parlarà el dilluns 13, a les 6 de la tarda, en una xerrada a la biblioteca de Figueres.

«La mentalitat de fa vuit anys no té res a veure amb la d’ara, quan hi ha una reflexió molt diferent al voltant de la dona», confirma l’experta. Així, si fa temps era molt difícil trobar directores d’orquestra, solistes o directores d’escena, ara, «a poc a poc», van incorporant-se noms de dones en aquests càrrecs tècnics, creatius i de gestió. «Com tradicionalment no calia que fossin dones fent aquests papers, doncs, no hi eren», comenta Anglés que posa com a exemple professionals que han fet el pas. És el cas d’Anna Maria Meo, Isamay Benavente, Speranza Scappucci, Oksana Lyniv, Virginia Martínez, Deborah Warner, Marta Eguilior, Thea Musgrave, Kaija Saariaho i, per descomptat, Raquel García Tomás que està a punt d’estrenar una òpera al Liceu, a Barcelona, convertint-se en la segona dona compositora que ho aconsegueix.

La musicòloga també vol aprofitar la xerrada per mostrar «com s’ha parlat de la dona en el món de l’òpera al llarg de la història, com se’ns ha representat, qui ha parlat de nosaltres». La resposta és fàcil i ràpida: «Llibres fets per homes que explicaven qüestions de dones» i ho feien deixant-les al marge o d’una manera marginal. En aquest punt, Anglés rememora aquestes dones compositores invisibilitzades que avui no es coneixen perquè «la seva història ha estat silenciada amb el pas del temps». «Les dones que escrivien música solien fer música de cambra, de petit format i que no es publicava, és a dir, quedava reduïda a l’àmbit domèstic; les que aconseguien publicar fent obra orquestral o simfònica era un gran esforç reconegut, però la història les ha oblidat». El pitjor és que entre elles no hi ha una connexió, és a dir, queden buits que les següents generacions no poden prendre com a referents.

En altres papers, com el d’intèrprets, també han patit. La mateixa Filharmònica de Viena va mantenir un veto sobre les dones fins a l’any 1997. Anglés no obvia «tota la lluita feta i tot el patiment sofert havent de competir entre elles per aconseguir aquell paper». També, com ja és ben públic, els casos d’assetjament que han anat aflorant –recorda el cas del tenor Plácido Domingo– i que elles han viscut a mans «d’aquests homes que eren els que decidien quina d’elles faria un rol determinat».