Gemma Domènech qualifica «d’acte de justícia» estudiar el paper de la dona a l’exili

Quan la Guerra Civil Espanyola enfilava el darrer alè, milers de persones van emprendre el camí de l’exili. Entre aquestes, moltes dones. Però la seva, d’història, va quedar del tot soterrada. «No va ser el mateix ser un exiliat que una exiliada. Primer, per la visibilitat negada a les dones, ocultes o ocultades rere la figura masculina i, segon, perquè la historiografia no els ha donat el mateix reconeixement considerant-les de segona fila només pel fet de no ser homes», reconeixia la doctora en Història de l’Art i directora de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural divendres passat a Figueres, dins el cicle Aula Oberta d’Atenea dedicat enguany a la memòria històrica.

L’exili va suposar «la pèrdua de talent per al país i un endarreriment en la cultura, les arts, la ciència i el coneixement». Tot aquest talent el van rebre els països que els van voler acollir. D’entre aquestes, Domènech va recordar «el paper tan generós del govern mexicà que els va obrir les portes de forma incondicional» i, fins i tot, «va reconèixer com a mexicans tots aquells republicans espanyols que estaven a França per evitar ser deportats». Això va fer que de les trenta mil persones que van travessar l’Atlàntic, vint mil anessin a Mèxic.

D’entre les dones exiliades, moltes eren professionals amb estudis superiors –funcionàries, mestres, metgesses, jutgesses, periodistes, escriptores, actrius–, dones que «fugien de la repressió», de la pèrdua d’aquella llibertat acabada d’assolir. Ben poques, però, van poder continuar exercint els seus oficis a Mèxic i moltes menys «han estat reivindicades». En aquest context, l’any 2016, Domènech es va sumar a un treball de recerca amb l’objectiu de recollir biografies d’exiliats a Mèxic. Allò que la va sobtar fou constatar que de les 1.191 entrades existents només 175 eren de dones. Aplicant una altra sensibilitat, Domènech va triplicar la xifra fins a les 690, incidint la mirada en dones «que els mateixos historiadors van mantenir silenciades identificant-les com acompanyats d’algú».

A Mèxic, no ho van tenir fàcil per continuar treballant. La gran majoria no van poder seguir amb les seves professions i van trobar una «única sortida laboral: la costura, cosir a casa». Eren feines en negre, en condicions laborals deplorables pels minvats guanys i les llargues hores, a voltes els únics ingressos d’una família, i tampoc no era ben vist per la comunitat republicana. Domènech va citar una llarga llista de dones que «es reinventen» com Dolors Bosch, que fou funcionària, i Teresa Domingo, secretària de Companys, van obrir botigues i tallers; Maria Lluïsa Algarra, la primera dona jutge de l’Estat espanyol, que va acabar escrivint obres de teatre; Pilar Crespo, que va fer carrera al cinema, com les germanes Sen o Cinta Font que, de llevadora, passa a tenir consulta ginecològica. Parlar de totes elles és, per a Gemma Domènech, «un acte de justícia que ajuda a completar el retrat general de l’exili republicà».