Cada vegada que Joan Sayeras anava amb els amics a banyar-se a la resclosa de Bàscara, a la zona del riu, el paisatge que observava, amb el castell, la palmera, la font i les coves, li evocava aquell pessebre que el seu pare li ensenyava a fer a casa. Allò el va dur a madurar la possibilitat, que després trenta-dos nens com ell –tenien entre 9 i 16 anys– van secundar: fer un pessebre de mida natural. Era l’any 1973 i bona part dels veïns van estar-hi en contra, però ells van tirar endavant amb convicció fins avui dia quan el pessebre de Bàscara celebra mig segle d’història, sent el més antic de la comarca i acumula, any rere any, milers de visitants.

Joan Sayeras tenia 14 anys quan va somiar que aquell pessebre podia ser possible. Mirant enrere té clar que el projecte, que va liderar, els va servir a tots ells per fer el trànsit de la infància a la maduresa. «A Bàscara ningú havia vist un pessebre vivent i es va viure d’una manera inèdita: tant els que el veien com els que el fèiem», diu. El primer dia, que just va coincidir amb Nadal, recorda, només les mares van anar a veure’ls, però l’endemà no va faltar ningú del poble: pares, avis, tothom. El muntatge, al riu, era senzill. A més, el dia abans l’aigua se’ls va endur part del material. La il·luminació fins a l’horta d’en Miqueló, se sustentava en vuit bombetes. Malgrat tot, el ressò que aconseguí entre el públic i la premsa, va fer que tot el poble cregués en el projecte iniciat per uns infants.

L’actual pessebre de Bàscara és hereu d’aquells orígens i sempre ha estat fidel mantenint el format estàtic que recorda «les figures del pessebre». L’única escena en moviment és la presentació. Dels trenta-dos figurants d’aquell primer any, s’ha passat actualment a uns dos-cents cinquanta, veïns de totes les edats. L’únic que es manté inalterable és el paper del nen Jesús que des de fa quatre dècades l’interpreta una figura.

També es manté el públic amb una gran fidelitat. Un bon gruix arriba des de la Catalunya Nord i Barcelona. Evidentment també des de les comarques gironines. Molts són els que cerquen alguns dels personatges emblemàtics, com és el caganer, paper que no sempre ha format part del pessebre, però que ara interpreta la mateixa persona des de fa uns quants anys. Per preparar tot l’engranatge, la maquinària humana, unes setanta persones, engega motors setmanes abans de l’estrena. Val a dir que fa uns dies van patir l’intent de robatori de cable elèctric que ha calgut reemplaçar totalment i que, finalment, no afectarà el muntatge.

En cinquanta anys, ni el fred ni la tramuntana havien pogut aturar mai el pessebre. Ho va fer la pandèmia el 2020. «Semblava que ens faltava alguna cosa», admet Montserrat Feliu, presidenta de l’associació El Pessebre des de fa dos anys i la primera dona que ocupa aquest càrrec. Ella sempre hi ha participat, des que tenia sis o set anys, i recorda la fal·lera que sentien en preparar les escenes. Feliu creu que el pessebre es manté amb força perquè «som un poble petit» i s’ha convertit en «una tradició que hem fet sempre». Enguany, justament, arrenca aquest diumenge a les 7 de la tarda. També es faran sessions els dies 25 i 26 de desembre i l’1, 7 i 8 de gener. No hi ha canvis substancials en el recorregut, però, com cada any, la part del riu serà diferent i s’adaptarà la presentació per rememorar aquest mig segle d’història.