L’art de Tura Sanglas (1992) és una combinació de delicadesa i sensibilitat estètica que amaga sempre un missatge. En va deixar una bona prova l’any passat en l’exposició que va compartir amb Rosa Tharrats al Museu de l’Empordà i també ho fa ara a la canònica de Santa Maria de Vilabertran on comparteix espai expositiu, però no sala, amb l’artista Isabel Banal (1963), a qui professa gran admiració. La mostra, comissariada per Ingrid Guardiola i batejada com Parar taula, es va inaugurar divendres passat i es pot veure fins al 25 de setembre dins el marc del festival Schubertíada.

Tura Sanglas no pot amagar la il·lusió d’exposar a Vilabertran. Hi presenta obra inèdita i molt recent –Muda i Llengua paterna– que dialoga amb obra més antiga, un cordó umbilical que la mateixa artista només ha pogut entreveure quan la comissària ha seleccionat les peces. «Vas estirant del fil i t’adones que una peça et porta a la següent i prenen nous sentits», explica Sanglas tot afegint que Muda va néixer fruit d’un anterior treball, Vuit serps, dins el context d’una beca Bòlit de gravat que va realitzar l’octubre passat. «Muda és un vestit que és com una armadura, però alhora recorda la muda d’una serp», detalla. Com que està feta de paper i recoberta amb pa de plata, transmet la sensació de duresa, malgrat la fragilitat que realment amaga. Amb Llengua paterna cerca l’essencial: una taula de pi antiga on reposa solitària una plata ovalada farcida amb una muntanya de còdols esculpits a manera de llengües. L’acompanya un subtítol explícit, una frase de la Bíblia: «Un cop de fuet fa un blau, un cop de llengua trenca els ossos». Aquesta obra estableix vincles amb Rocam (2016), una mà que sosté una pedra partida i reconstruïda que recorda un cor.

Hi ha molts paral·lelismes formals entre l’obra de Sanglas i la d’Isabel Banal. En aquest sentit, Banal també presenta obra nova amb sobretaula, el díptic pedra filosofal i dos díptics sense títol. Es tracta d’una meditació sobre la pedra i el pa que, gràcies al treball de Banal, de ressonàncies alquimistes i fins i tot bíbliques, aconsegueix que acabin sent elements universals. Ingrid Guardiola, la comissària, hi entreveu una sensibilitat compartida a través d’elements comuns: «Les artistes predisposen els ingredients, paren taula, fan variacions sobre els mateixos gestos, el perímetre es fa profund i l’objecte esdevé un món».