03 de gener de 2019
03.01.2019
El Retrovisor

Josep Quer i l'Honda Accord d'un gran contrabaixista de Vilafant

«Un cotxe ha de tenir espai per a tota la família: la meva dona, els dos fills i el meu contrabaix»

03.01.2019 | 09:29
Josep Quer amb l´Honda i el contrabaix a can Puig-Massanet.

Josep Quer (Vilafant, 1943) és un contrabaixista amb una carrera extraordinària. Ha format part de l'orquestra del Liceu durant més vint-i-cinc anys. També ha actuat amb diferents orquestres simfòniques i de cambra, tant d'aquí com de França i els Estats Units. El convidem per parlar del seu vehicle, un Honda Accord. Ens citem amb ell en un dels llocs més emblemàtics de Vilafant, els jardins de Can Puig-Massanet. Agraïm a la família les facilitats per fer-hi les fotos del reportatge per a la secció El Retrovisor del Setmanari de l'Alt EMPORDÀ. Cada estiu, aquest escenari acull les Vesprades Musicals de Vilafant. Quer en va ser un dels primers impulsors. El nostre convidat arriba amb un dels contrabaixos que sempre l'acompanyen.

Músic, professor, contrabaixista, com us definiu?
Músic ho era Beethoven, jo diguem-ne que potinejo amb la música. Quasi sense voler m'hi he trobat, dins de la música. De ben petit els reis em varen portar un violí. A més, a casa hi vaig tenir dos elements de pressió psicològica: per part de mare, el meu avi era un músic de muntanya, tocava el violí, sense saber les notes. I per part del meu pare, el seu germà era músic, aquest sí professional. Així doncs, no me'n podia pas escapar. Vaig començar amb el violí. Després d'un accident al canell quan tenia 15 anys sortint dels Fossos, la carrera amb aquest instrument es va estroncar. Vaig continuar amb el trombó i, per coses de la vida, em va fitxar l'orquestra Malavella amb la condició que en un futur hi toqués el contrabaix, i així ho vaig fer.

Suposo que un músic que toca el contrabaix, amb les mides que té a l'hora de traginar-lo, deu cobrar més que els altres membres d'una orquestra?
Aquesta pregunta no va pas mal encaminada. Abans, quan hi havia els sindicats, els que tocàvem el contrabaix, i també els percussionistes, cobràvem un plus addicional pel transport. Ara, que és un campi qui pugui, i està tot desballestat, ja no es conserva aquest benefici. D'ençà de la crisi tothom s'ha d'espavilar com pot. Jo mateix he fet algun concert benèfic que, a més de no cobrar, encara hi he posat diners per poder pagar el pianista que m'acompanya. Aquí la cosa està molt malament.

Sovint aneu a tocar als Estats Units, allà el seu sistema és bastant diferent del d'aquí?
I tant, allà toques, et paguen, cobres i marxes, i ja està. Les coses estan més clares. L'etimologia és que el caler corri. Aquí estem massa pendents de la subvenció, hi ha massa politiqueo. Als Estats Units les orquestres tenen uns socis que les patrocinen. Un exemple, allà on vaig a la zona de Boston, les cadires dels auditoris porten el nom de la família que les ha pagat. Als programes de mà, hi ha un llistat dels mecenes i el que han donat. Per altra banda, m'agrada l'educació que té el públic i els seus gestos envers els músics. Quan acaba l'actuació et venen a veure i et donen les gràcies per la bona estona que han passat.

Toqueu cada dia el contrabaix?
Soc dels que penso que els músics han de tocar diàriament. Tot i que el contrabaix permet una mica més de flexibilitat, si tens amor propi, en aquest ofici hi has de ser cada dia. Si no ho fas, almenys jo, t'agafa una mena de neurosi, com si et faltés alguna cosa.

Vivint en un pis, els seus veïns què hi diuen?
A Figueres no hi he tingut pas mai cap problema, però quan vivia a Barcelona recordo que un cop em varen fer anar al jutjat (somriu).

Accord, un bon nom per al cotxe d'un músic...
El nom està molt ben buscat, és un acord perfecte. La fonètica Accord funciona a tot el món.

Sempre heu tingut models familiars?
Els darrers cotxes que he tingut han estat de carrosseria familiar, són molt pràctics. A l'hora de comprar-ne un de nou la condició sempre era que dins hi havia d'haver espai per a tota la meva família, formada per: la meva dona, els meus dos fills i el meu contrabaix.

Segur que heu fet molts quilòmetres al llarg de la vostra vida.
Un dia ho vaig estar comptant i, pel cap baix, he fet més d'un milió i mig de quilòmetres. Treballant com a músic, he recorregut tot Espanya i part d'Europa, sobretot he viatjat per França i Suïssa. Ara ja no, els trajectes més curts.

Diuen que molts músics només estan pel seu instrument.
Doncs jo no, per a mi el cotxe ha estat com un altre instrument, sempre hi he tingut bastanta cura. Sense ells no hauria pogut anar a fer moltes actuacions. Ha estat una mica com els indis americans que cuidaven i dormien al costat dels cavalls, perquè eren la seva eina principal per poder moure's.

Amb tants de quilòmetres, segur que vostè ha passat moltes estones dins els seus vehicles.
Sí, sí, dins del cotxe hi he dormit, menjat i, sobretot, hi he fet temps de descans entre actuacions, i pauses a l'autopista. Sempre he tingut molt de respecte a la carretera. He tingut companys, almenys quatre, que ho varen pagar molt car. Penso que els músics tenim un sant que ens protegeix, de vegades he tingut visions conduint de nit. Crec que tots els músics fem massa bestieses, com ara tornar a casa en cotxe a les quatre de la matinada després de les actuacions.

Què us va fer decidir per comprar un Honda?
Mireu, a les meves primeres estades als Estats Units, la família Mizen que m'acollia sempre utilitzava un model d'aquesta marca, era un model que aquí no es venia. Jo el vaig veure funcionar tot el dia amunt i avall, i em va agradar molt el seu motor. Allà a la zona de Massachusetts, hi ha molt cotxe japonès, dins meu vaig pensar: «aquests americans no són pas tontos, quan calgui canviar el cotxe potser triaré un Honda». Un dia a Barcelona, anant a curar-me d'una operació al peu, davant de la clínica, hi havia un concessionari Honda, hi vaig entrar i ja hi vàrem ser.

Allà hi ha molt cotxe japonès, però tinc entès que un dia us varen oferir un BMW model Z3.
Aquesta va ser molt bona (somriu), però va ser a l'altra costa, concretament a San Francisco. Vaig ser convidat per la Cambra de Comerç d'Espanya a Califòrnia per participar en una vetllada musical dedicada a empresaris. Com a condició per participar-hi, els vaig dir que em calia un cotxe per resoldre el tema del meu transport. Em varen dir: «No se preocupe, tengo el coche allí atrás». Quan el varen portar, era un petit descapotable BMW. Ho vàrem provar, però no hi va haver maneres d'encabir-hi el contrabaix. Finalment em varen posar un taxi.

Com serà el vostre proper cotxe?
Aquest m'agrada molt, és un cotxe molt rutero, si algun cop fa falta el forces i tira molt. Però ara, a la meva edat, potser el proper cotxe serà una mica més petit, i segur que el triaré automàtic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook