El nom científic del senglar és ( Sus scrofa). Sus, en llatí, vol dir porc, i el mot scrofa ve a dir porc o verro. El senglar, en àrab, s'anomena gabali, que seria muntanyós i que va desencadenar en el castellà jabalí.

El gènere Sus engloba els porcs domèstics i els porcs senglars de tot el món. Actualment, la genètica ens diu que el porc domèstic és una varietat del senglar, és a dir, que és la mateixa espècie, però que amb la domesticació va variar la morfologia, una mica com passa amb les races dels gossos. I això explicaria llavors que es puguin creuar entre ells.

El senglar és un dels pocs grans mamífers que queden salvatges a la nostra comarca. Conviuen amb els humans des de sempre i, per tant, està ben viu encara en la imatge que tenim dels boscos i la muntanya.

Els pobles primitius europeus consideraven el senglar com a símbol de força i valentia: el representaven amb els pèls eriçats, acompanyant els guerrers. La seva imatge es troba en monedes celtes de la península, juntament amb el cavall. El càrnix, per exemple, és un antic instrument de vent usat pels celtes en les batalles. Té forma de trompeta recta, d'uns dos metres de llarg, que es corba cap amunt. És d'aram i està guarnida amb un cap de senglar damunt de tot. Per altra banda, de tots és coneguda la preferència dels gals Obèlix i Astèrix pel senglar... en termes culinaris, en aquest cas.

En l'antiga cultura grega existeix un mite relacionat amb la cacera d'un gran senglar: la cacera de Calidó, ciutat on la deessa Àrtemis va enviar un senglar com a venjança perquè no l'havien inclòs en els sacrificis anuals oferts als déus. El senglar causa destrosses als camps i sembrats, i uns quants homes s'uneixen per matar-lo. Entre els homes hi ha alguna dona, com Atalanta, la mateixa filla d'Àrtemis, però les dones no són ben vistes com a caçadores. Durant la cacera, els homes s'enfaden entre si i amb les dones, i accidentalment es maten entre ells. De fet, aquest mite s'assembla molt a la realitat d'algunes caceres actuals.

A la iconografia cristiana, trobem el senglar acompanyant sant Antoni Abat, transformat ja en porc domèstic. Sant Antoni és, precisament, el patró dels animals domèstics, i a la comarca segueix viva la tradició de portar a beneir els animals en alguns pobles.

Sinònim de valentia i resistència

Encara ara, el senglar s'associa a la valentia, la resistència i al medi natural, donant el nom a alguna agrupació d'escoltes, el club de rugbi de Torroella de Montgrí, curses de muntanya, com el Senglar Trail Cubells o la Senglanada, i altres.

Els senglars s'alimenten de tot el que troben, i són oportunistes. Els que baixen a les platges de Portbou i Cadaqués, ho fan perquè saben que trobaran alguna cosa per menjar, o que hi haurà qui els alimenti. Poden furgar la terra amb el morro per buscar arrels i tubercles i poden moure pedres de fins a 50 kg, si els hi fan nosa per trobar l'aliment!

Com a la majoria dels mamífers, els mascles adults solen anar sols, i les femelles formen el nucli familiar amb els joves que estan criant. Les femelles es queden normalment en el grup matriarcal i els mascles joves formen bandes d'adolescents que recorren la comarca. Tenen zones de descans, on fan veritables nius, i el seu territori pot ser de fins a 15.000 ha. Durant el període de zel, mascles i femelles es troben en el mateix grup.

Les femelles tenen un embaràs de tres mesos, tres setmanes i tres dies, i donen a llum de 3 a 8 garrins o porcells coincidint amb la primavera. Els joves senglars s'anomenen també llistons o raions, ja que el seu pelatge clar presenta ratlles fosques, que els confereix un bon camuflatge quan es queden en el niu preparat per la mare, al bosc.

Per acabar, cal apuntar que es calcula que hi ha una mica més de 25.000 senglars a l'Alt Empordà, i que durant l'anterior temporada de caça es van abatre uns 10.000, a la comarca. Tanmateix, la població és estable amb una lleugera tendència a l'alça.