"He salvat les meves germanes petites i ara els pares estan orgullosos"

¿Recorda aquell 21 de juliol del 2013?

Va ser el dia en què la meva infància va acabar. La meva família va intentar casar-me amb un senyor que no coneixia. M’havia vist jugar amb els nens del poble i va voler que jo fos la seva dona.

¿Era el primer cas en la seva família?

No. La meva tia es va cremar viva als 14 anys, tenia una filla i el seu marit la maltractava i abusava d’ella. Va morir tres dies després. La meva germana gran va intentar fer el mateix perquè la van obligar a casar-se als 13 anys. Per sort, li van salvar la vida. I mentre es recuperava de les cremades, em van dir que jo em casaria al cap de tres dies. Jo només volia jugar amb els meus amics i tenir una infància tranquil·la. Vaig decidir callar, no dir ni sí ni no, i escapar l’endemà. Vaig anar a casa del meu oncle, l’única persona de la meva família que coneixia els drets de les dones. Vinc d’una família molt pobra que sovint no podia pagar ni un llapis. I el meu oncle era el que ens comprava llibres, ens ensenyava algunes paraules en anglès.

¿Què va passar després?

El meu oncle no era a casa, havia sortit de viatge. Vaig trucar a un amic seu, Abdul Jabbar. Vam fer un vídeo per explicar-l’hi. Ell el va pujar a YouTube i es va fer viral. Tots els mitjans em van començar a parlar. Em va sorprendre molt. Jo pensava que això només passava en la meva família, no sabia que era un crim.

I el seu oncle la va salvar.

Vam anar al Ministeri d’Interior del Iemen, però no hi havia cap llei que em protegís. Gràcies a la pressió dels mitjans de comunicació, el Govern va permetre que em divorciés i van transferir la meva custòdia al meu oncle. Si tornava al meu poble sabia que ningú em protegiria. No volia viure amb la meva família.

La vida després d’allò, ¿ha sigut fàcil?

El meu oncle va rebre moltes amenaces. Que una nena alcés la veu i digués que la tradició era un delicte... Ell va intentar mantenir-me allunyada d’això. Però el 2016 un grup terrorista ens va segrestar durant 14 dies. Creien que algun país ens donava suport. Quan ens van alliberar, vam travessar a peu la frontera. Em van oferir anar a viure a l’Aràbia Saudita dos anys i allà em vaig trobar amb el primer ministre del Iemen, Ahmed Shah.

¿Què li va dir?

Li vaig demanar que fes alguna cosa contra el matrimoni infantil. Em va respondre que creés una fundació. Ho vam fer allà mateix, ell la va finançar.

La fundació que li va valer el premi Arab Woman Award el 2021.

Sí, va ser molt emocionant anar a Londres a rebre’l. També he sigut a Turquia i Oman per fer discursos, fins i tot a les escoles, i explicar la meva història. He viscut a Kenya, Jordània, Egipte... Ara resideixo al Regne Unit i la meva feina consisteix a crear consciència, fer arribar les veus de moltes nenes al món. Cada dos segons, segons l’Unicef, una nena es casa al món. Hem de fer tot el possible per salvar-los la vida. Els mitjans van salvar la meva i ara jo vull fer el mateix per elles.

¿Diàriament hi ha nenes contactant amb vostè passant pel mateix?

Sí, i quan ho fan em poso en contacte directament amb els pares i intento xerrar amb ells. Els pares, per més culpables que siguin, són víctimes d’idees equivocades. Han de tenir informació sobre la importància de l’educació de les seves filles. Hi han de confiar i s’adonaran que poden fer alguna cosa més que ser nòvies als 11 o 12 anys.

¿I amb els seus pares ha tornat a parlar?

La primera vegada que els vaig veure, vaig portar flors i un pastís per a la meva mare. Ella les va llençar a les escombraries davant meu... Estava avergonyida i em va trencar el cor. Només tenia 11 anys, jo volia tenir una família. Em va costar un any i mig canviar la seva opinió sobre el matrimoni infantil. Però vaig salvar les meves germanes petites, no les han casat i continuen estudiant. Ara estan orgullosos de mi i em demanen que continuï defensant les altres noies. Al final, van aprendre d’això.

Vostè va aconseguir escapar però hi ha centenars de nenes en aquesta situació...

Ni Europa ens serveix d’exemple contra el matrimoni infantil. Algunes nenes se les emporten a un altre país i les casen en secret, fet que ens impedeix tenir dades i perseguir aquests crims. La clau és l’educació. Tant de bo tinguéssim una assignatura per ensenyar a respectar la vida de les nenes i les conseqüències d’aquests crims. Els nens han de saber que aquest món no és perfecte, que la tasca d’aquestes nenes no és convertir-se en mares, treballar per als seus fills i netejar la casa. Poden ser empresàries, enginyeres, infermeres i presidentes. La part positiva és que veiem un canvi. A Egipte i l’Aràbia Saudita ja està criminalitzat. Però no és suficient.

¿Per què passa?

La pobresa i la tradició fan que augmentin els matrimonis infantils. Però la raó principal és la mirada cap a les nenes. ¿Per què creuen que tenen menys valor que un fill? ¿Per què creuen que poden fer diners amb elles si les casen? Les veuen com una dona, com un dimoni i miren de desfer-se’n de qualsevol manera. Cal deixar de veure les nenes com un cos, tenen dret a una educació, a tenir somnis per complir en el futur. Si volen una generació preparada, han de donar oportunitats a tota aquesta generació, no només a la meitat.

¿Fan por les dones valentes com vostè?

No s’ha de tenir por de les dones que parlen per si mateixes. No vull ser millor que tu. Però tampoc menys que tu. Només vull els mateixos drets. Poder treballar, estudiar i decidir si em vull casar, quan i amb qui. Que ningú s’espanti, no traurem els drets de ningú.

Deu anys després, ¿ha pogut continuar estudiant? ¿forjar la seva carrera?

Ha sigut molt difícil continuar estudiant, no és fàcil concentrar-se i més si has d’anar canviant de país. Ara m’he centrat en la meva educació des de zero. Espero estudiar Dret Internacional i continuar lluitant per acabar amb el matrimoni infantil.