Trenta anys de l'alliberament de la farmacèutica d'Olot: un segrest denigrant per part d'uns «ineptes»

Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d'Olot, a la Garrotxa, que va ser alliberada del seu segrest ara fa 30 anys després de 492 dies de captiveri en un humit zulo de metre i mig, vol "seguir en l'anonimat del qual li agradaria no haver sortit mai", i des del taulell de la seva farmàcia, a punt de fer 66 anys, "segur que ha perdonat" els seus captors.

Així ho relata a EFE l'advocat de la farmacèutica, Carles Monguilod, que explica que des del que va passar ella s'ha mantingut allunyada dels mitjans de comunicació i que la seva única voluntat és seguir amb la vida discreta i familiar que portava fins poc després de les 21 hores del 20 de novembre del 1992, quan va començar el seu tràgic calvari.

El policia local Toni Guirado, juntament amb un altre agent, Pep Zambrano, –un drogoaddicte que es va suïcidar el 1997–, i un amic seu de Camprodon, al Ripollès, que regentava un pub, Josep Lluís Paz, àlies 'Pato', van esperar que Feliu sortís de la farmàcia i prengués una copa amb la seva germana i amics, i la van abordar al garatge de casa seva, encaputxats, per introduir-la en un vehicle.

Així va començar el seu segrest, el que era de fet el tercer intent. Mari Àngels va perdre les ulleres en aquell moment, no va pensar que no en necessitaria perquè no podia imaginar que romandria gairebé 17 mesos tancada en condicions inhumanes en un zulo d'1,5 x 1,6 metres que no li permetria ni tombar-se, ni posar-se dreta.

L'home que va custodiar Maria Àngels Feliu durant el seu segrest diu que qui el va "enredar no ha entrat a presó"

Un zulo i un matalàs mullat

El zulo era al soterrani de la casa de Sant Pere de Torelló, a Osona, d'un altre dels segrestadors, un vigilant municipal, Ramon Ullastre. En el judici va explicar que la farmacèutica havia de fer les seves necessitats en una galleda, dormia sobre un matalàs mullat on li van picar tot tipus d'insectes, i va tenir de "carceller" Sebastià Comas, àlies "Iñaki", a qui va anomenar "el menys dolent dels dolents".

Amb "Iñaki" va ser amb qui va tenir més contacte, perquè era qui li donava de menjar -només li donaven alguns dies a la setmana-, qui la vigilava i acompanyava sota terra; el temps va anar passant i el "carceller" es va cansar de la seva tediosa tasca veient que no cobraven el rescat. "Així que unilateralment va decidir alliberar-la", recorda Monguilod.

Havia intentat fer-ho altres vegades i, com rememora el lletrat, li va dir: "Et deixaré lliure". La farmacèutica, amb una possible síndrome d'Estocolm, li va contestar: "Si t'han de fer mal, deixa'm un temps més tancada".

Alliberada a prop d'una benzinera

Finalment, el 27 de març del 1994, un diumenge de Rams, "Iñaki" va veure un partit de futbol, va consumir alcohol, estava content i va decidir que havia arribat el moment. Li va donar dues monedes de 100 pessetes i una de 25 i cap a les tres de la matinada la va deixar a prop d'una benzinera de la llavors N-152 (ara C-17) a Lliçà de Vall, al Vallès Oriental.

Va arribar desnodrida, pàl·lida, tapada amb una manta, amb fotofòbia i amb la roba amb què havia estat 492 dies reclosa. Li va dir a l'empleat de la benzinera que era la farmacèutica segrestada i després de demanar-li ajuda va voler comprar-se una coca-cola –li van fer ofertes per anunciar la marca, però s'hi va negar–.

Inicialment el treballador va pensar que era una captaire, però el seu tracte educat i un anell de brillants van fer que truqués a la policia. La Guàrdia Civil la va portar a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona i els metges van dir que estava bé físicament i mentalment, però necessitava repòs.

Va arribar a Olot a primera hora del matí i en saber-se la notícia els seus veïns, la premsa i curiosos es van acostar a casa seva, va ser una molt bona i inesperada notícia. "Va ser un miracle que sobrevisqués", exclama Monguilod, en el moment que va estar tenyit de tristesa perquè els tres fills no van reconèixer la seva mare.

"En sortir patia síndrome d'Estocolm amb l'Iñaki, que era qui li donava conversa, el que li donava de menjar, el que la tractava fins i tot amb afecte; depenia d'ell, era la seva connexió amb la vida", detalla Monguilod.

Cinc anys després de l'alliberament, el 10 de març del 1999, van arribar les detencions dels segrestadors Ramon Ullastre i la seva dona, Montserrat Teixidor, de José Luís Paz 'Pato', Sebastià Comas 'Iñaki' i Juan Manuel Pérez Funes, en aquell moment entrenador de futbol del primer equip de la Unió Esportiva Vic, que va acabar absolt.

"Síndrome d'Estocolm"

Abans del judici, que es va celebrar entre el novembre del 2002 i el febrer del 2003, Mari Àngels, recorda el seu lletrat, "patria per si l'Iñaki no tenia una bona defensa". Finalment l'Audiència de Girona va condemnar Guirado i Ullastre a 22 anys i 4 mesos de presó, Teixidor a 18 i 3 mesos, 'Iñaki' a 17 i 'Pato', a 14 i 7 mesos.

Per a Carles Monguilod, "parlar que hi va haver un cervell del segrest és una exageració; van ser uns ineptes, incapaços de cobrar d'una família molt rica amb voluntat de pagar". "Tenir algú, una mare de família, en les condicions que la van tenir... a part de gran crueltat i manca de compassió mostra poca capacitat de recursos", explica.

En els 41 anys d'advocat i després de centenars de clients, Maria Àngels Feliu és qui més l'ha impactat "a tots els nivells, per l'extrema duresa de la tragèdia que va viure i per la seva extraordinària personalitat, humanitat i dignitat".

Com a exemple d'això recorda el dia del judici en què havia de declarar la farmacèutica: "El magistrat li va preguntar si volia que posessin un paravent per no haver de veure els seus captors i ella va contestar que ho tenia molt clar i que, si algú devia tenir vergonya, eren ells".

"No he vist un acte de tanta dignitat i fermesa moral com quan es va girar i els va mirar un a un mentre ells, -alguns ocults sota perruques i gorres- van abaixar el cap, va ser impressionant", relata el lletrat.

No va voler ser indemnitzada

En aquest sentit, també recorda que no va voler la indemnització dels seus segrestadors. Va dir que "segur que tenien fills que necessitaran aquests diners", si bé finalment sí que va acceptar alguns milers de pessetes que li van trobar a Andorra a Ullastre, diners que van donar al geriàtric La Caritat d'Olot.

"El que sí que va cobrar, perquè li van fer molt de mal, va ser 150 milions de pessetes —uns 93.000 euros— que Antena3 va haver de pagar com a responsable civil perquè els seus tertulians insistien a dir que havia fingit el seu segrest", indica el lletrat, que se'n felicita perquè va ser la primera vegada que s'aconseguia una condemna penal d'aquestes característiques per un delicte de calúmnies i injúries.

"Malgrat que Feliu sempre s'ha mostrat molt agraïda a la Guàrdia Civil, la investigació del cas, tant policial com de Fiscalia, va estar plena d'errors", assevera el lletrat. Dos homes, Joan Casals i Xavier Bassa, que després es va demostrar que no havien tingut res a veure amb el segrest, van arribar a passar mig any empresonats acusats del seu assassinat.

Monguilod, que segueix en contacte puntual amb Maria Àngels, manté que ella "mai no ha tingut cap ànim de venjança", i que encara que no ha volgut parlar amb l'"Iñaki", ni perquè li demani perdó, està convençut que "tot i que li han fet molt de mal, per les seves profundes conviccions cristianes i per la seva manera de ser, els ha perdonat".

Mari Àngels Feliu, que al setembre farà 66 anys, segueix regentant la farmàcia familiar amb la seva germana a Olot, no ha tornat a coincidir amb cap dels seus captors i, tot i que quan va sortir, segons els forenses, patia les mateixes seqüeles que els presos dels camps de concentració nazis, fa molt de temps que ha aconseguit recuperar la normalitat a la seva vida. 

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ