Morir envestit per un tren al túnel de la frontera fugint de la por

La de Marouan Ettoujguani era una història d’èxit. Havia arribat sol a Girona feia gairebé dos anys després de diverses estades en altres punts de la geografia espanyola, procedent de la seva ciutat natal: Tetuan. Allà era soldador, però volia somniar amb una vida millor.

Aquí, però, res era tan idíl·lic. Va desembarcar a la capital gironina després de passar per casa d’uns coneguts a Banyoles. Però no tenia cap lloc on refugiar-se, així que va estar dormint quatre mesos al carrer fins que va poder entrar a La Sopa. Un dia, va sentir a parlar d’un programa gestionat per l’Ajuntament de Girona i la Generalitat de Catalunya que oferia suport social i habitacional a joves vulnerables majors d’edat que es trobaven en situació de carrer i de seguida s’hi va voler sumar. Es tracta del projecte 'Sostre 360º' -actualment acompanya a una trentena de joves de 18 a 25 anys-, i en pocs mesos li va poder oferir una habitació en un pis compartit i un itinerari formatiu.

Va voler estudiar un PFI d’auxiliar de pastisseria i forneria a l'escola Pia de Salt. «S’hi va implicar des del primer moment, tenia moltes ganes d’aprendre i hi posava tota la seva il·lusió», explica l’educadora social i tècnica del programa, Anna Llamas, que recorda que «estava responent molt bé tant a l’acompanyament com al pla de treball». En la pastisseria i la forneria hi van veure una sortida professional. «Tampoc no descartava fer un cicle formatiu de mecànica més endavant, però es notava que la pastisseria li agradava molt», rememora Llamas.

Al desembre, tot es va precipitar. «El van detenir perquè l’acusaven d’un possible robatori a Barcelona, em va assegurar que no havia estat ell però sabia que l’esperava un judici i estava molt preocupat pel que pogués passar, i encara més per com el tractaven els cossos policials des que havia arribat, que constantment l’aturaven per a identificar-lo», relata l’educadora social. «Em va explicar que s’havia plantejat la possibilitat de marxar a França perquè estava espantat, just el dia abans vam estar parlant i vam decidir que esperaríem un temps a veure com anava tot, que si feia falta buscaríem un altre advocat», rememora. Però l’endemà va decidir marxar. I la matinada de divendres 5 de gener -a les sis- va perdre la vida «envestit per un tren» mentre caminava per un túnel, entre Cervera i Banyuls-sur-Mer.

Dilluns, quan Llamas va engegar el mòbil de la feina, tenia «una allau» de missatges dels joves del programa, que havien llegit la notícia de la mort d’un jove que podria ser el seu company. «Vaig començar a trucar als Mossos d’Esquadra i a la Policia Nacional però gairebé no hi havia informació, em van confirmar que hi havia hagut un accident al túnel però que la víctima encara no havia estat identificada», explica. Una setmana després, els van comunicar oficialment que el cos era el de Marouan Ettoujguani. «Em vaig posar en contacte amb la seva família, havíem parlat alguna vegada perquè els seus pares, sobretot la mare, patien de que estigués aquí sol, i jo sempre els intentava tranquil·litzar i els deia que estava acompanyat i que estava fent les coses molt bé», recorda l’educadora social. 

«Ens ha costat molt d’assumir»

Refer-se, després de la seva mort, ha estat «molt complicat»: «Als joves els ha afectat molt, encara no s’ho creuen, i a nosaltres ens ha costat molt d’assumir», confessa. «Però marxar cap a França suposo que sempre és una opció per ells», sosté. Mai havien testimoniat un final tan tràgic. «Sí que hem tingut casos de joves que han creuat el túnel però mai cap havia mort, és una ruta molt perillosa, però la realitat és que hi ha joves que passen per allà cada dia», explica Llamas. El 12 de gener, els tècnics i els companys del programa van convocar un acte d’homenatge a la plaça del Vi, on hi van assistir una cinquantena de persones, des d’amics seus a entitats que treballen amb aquest col·lectiu. «Va ser un homenatge però també un acte de denúncia per la falta de drets que tenen aquests joves, la llei d’estrangeria no els permet moure’s lliurament, fa que s’estiguin dos anys en situació irregular i ell en certa manera va ser víctima d’això». Segons ha pogut saber Diari de Girona, anava acompanyat d’una noia, que va resultar greument ferida.

Al març tenia previst sol·licitar el permís de residència per formació. «Volia estar en situació administrativa regular perquè, tot i que tenia clar que volia fer vida aquí, tenia moltes ganes de poder anar al Marroc a visitar a la seva família». Fa dues setmanes que va ser enterrat al Marroc però, a Girona, el seu record sempre seguirà viu.

La ruta de l’exili a Portbou

Segons un article publicat a El Periódico, del mateix grup editorial que Empordà, els antics camins de l’exili republicà a Portbou s’han consolidat com una via de pas per a migrants sense papers, que fugen dels controls policials. Més de 500 persones indocumentades van creuar a França per aquesta punt fronterer en només cinc mesos. Molts, per passar desapercebuts a ulls de la policia, ho fan pel túnel ferroviari, un accés molt més perillós, on ja han mort atropellades com a mínim quatre persones.

Arran de l’augment de casos, una desena d’entitats de la societat civil franceses i catalanes han sumat forces per a fer xarxa i donar suport als migrants, ja que la realitat en aquesta frontera és totalment invisible. També és coneguda, als pobles de l’Alt Empordà, la presència de passadors: persones que cobren fins a 1.000 euros per passatge i que porten amb cotxe als migrants fins a França creuant els ports de muntanya. Sovint ho fan de nit, amb les llums del cotxe apagades. En arribar a França, alguns opten per dirigir-se a Perpinyà en autobús, d’altres, caminen per les vies del tren tota la nit. Si aconsegueixen arribar més enllà de 30 quilòmetres de la frontera, els gendarmes francesos ja no els poden retornar a Espanya.

Subscriu-te per seguir llegint