Val·lisoletana, nascuda el 1939, Concha Velasco, durant anys ‘Conchita’ Velasco, ha mort aquest dissabte als 84 anys a l’Hospital Puerta de Hierro de Majadahonda (Madrid) «a conseqüència d’una complicació en la seva malaltia», ha explicat la família en un comunicat. La capella ardent de l’artista s’instal·larà avui al teatre La Latina de Madrid a partir de les 13.30 hores.

A l’estiu del 2021 la salut de l’artista es va deteriorar dràsticament i els seus fills van decidir el març del 2022 traslladar-la a una residència. El desembre d’aquell any va haver de ser ingressada a l’hospital, amb problemes d’aparell digestiu, fetge i artritis. Va tenir un limfoma el 2014 que la va mantenir apartada dels escenaris durant mesos i finalment se’n va retirar als 81 anys.

Velasco és un dels millors exemples del trànsit intel·ligent que algunes actrius i actors van fer del cine que els va tocar fer en la primera època de les seves carreres al que va sorgir a Espanya amb el final de la dictadura. Com José Sacristán, Alfredo Landa i José Luis López Vázquez, il·lustra aquest pas de les comèdies adotzenades dels anys 50 i 60, avui dignes d’estudis sociològics, però cinematogràficament raquítiques, al cine d’autors com Carlos Saura, Jaime de Armiñán o Pedro Olea.

Precisament amb aquest últim va començar a despuntar com a actriu madura, ideal per a personatges sotmesos a les lleis inflexibles del melodrama. Olea la va dirigir a ‘Tormento’ (1974) i un dels millors treballs de Velasco, o almenys un film clau en la seva trajectòria, ‘Pim, pam, pum… ¡fuego!’ (1975), on va donar vida a una corista de la postguerra espanyola que es converteix en amant d’un estraperlista i s’enamora d’un membre dels maquis.

Ballarina de flamenc

Abans, Velasco havia sigut ballarina: flamenc amb Manolo Caracol, dansa a l’Òpera de la Corunya i corista en els espectacles de revista de Celia Gámez. El seu debut en el cine va arribar el 1955 amb un petit paper a ‘La reina mora’, una peça dels germans Álvarez Quintero ambientada a Sevilla en plena Fira d’abril. Va arribar al protagonisme, i l’estrellat, tres anys després amb ‘Las chicas de la Cruz Roja’, comèdia costumista amb intencions de resultar moderna i ‘espurnejant’, molt pròpia de les produccions de Pedro Masó.

Concha Velasco. EPC

Va ser la primera trobada de Velasco amb Tony Leblanc, actor amb qui formaria parella a ‘El día de los enamorados’ (1959), ‘Los tramposos’ (1959), ‘Amor bajo cero’ (1960) i ‘Sabían demasiado’ (1962), entre altres títols d’innegable èxit en taquilla. Velasco valia per al Madrid castís de ‘La verbena de la Paloma’ (1963) tant com per al vodevil de ‘Casi un caballero’ (1964) o el ‘landisme’ del díptic ‘El arte de no casarse’ i ‘El arte de casarse’, totes dues del 1966. Havia intervingut en una altra de les pel·lícules corals característiques de l’època, ‘Historias de la televisión’ (1965), amb tot l’‘star-system’ habitual d’aquella comèdia espanyola: Leblanc, Velasco, Landa, López Vázquez, Gracita Morales, Rafaela Aparicio i Antonio Ozores. No només va triomfar a les sales: Velasco interpretava en aquesta pel·lícula la cançó ‘Chica ye-ye’, que la va definir a ella i a tota una generació amb l’objecte d’una modernitat pop que no arribava.

Val·lisoletana, nascuda el 1939, Concha Velasco, durant anys ‘Conchita’ Velasco, ha mort aquest dissabte als 84 anys a l’Hospital Puerta de Hierro de Majadahonda (Madrid) «a conseqüència d’una complicació en la seva malaltia», ha explicat la família en un comunicat. La capella ardent de l’artista s’instal·larà avui al teatre La Latina de Madrid a partir de les 13.30 hores.

A l’estiu del 2021 la salut de l’artista es va deteriorar dràsticament i els seus fills van decidir el març del 2022 traslladar-la a una residència. El desembre d’aquell any va haver de ser ingressada a l’hospital, amb problemes d’aparell digestiu, fetge i artritis. Va tenir un limfoma el 2014 que la va mantenir apartada dels escenaris durant mesos i finalment se’n va retirar als 81 anys.

Velasco és un dels millors exemples del trànsit intel·ligent que algunes actrius i actors van fer del cine que els va tocar fer en la primera època de les seves carreres al que va sorgir a Espanya amb el final de la dictadura. Com José Sacristán, Alfredo Landa i José Luis López Vázquez, il·lustra aquest pas de les comèdies adotzenades dels anys 50 i 60, avui dignes d’estudis sociològics, però cinematogràficament raquítiques, al cine d’autors com Carlos Saura, Jaime de Armiñán o Pedro Olea.

Precisament amb aquest últim va començar a despuntar com a actriu madura, ideal per a personatges sotmesos a les lleis inflexibles del melodrama. Olea la va dirigir a ‘Tormento’ (1974) i un dels millors treballs de Velasco, o almenys un film clau en la seva trajectòria, ‘Pim, pam, pum… ¡fuego!’ (1975), on va donar vida a una corista de la postguerra espanyola que es converteix en amant d’un estraperlista i s’enamora d’un membre dels maquis.

Ballarina de flamenc

Abans, Velasco havia sigut ballarina: flamenc amb Manolo Caracol, dansa a l’Òpera de la Corunya i corista en els espectacles de revista de Celia Gámez. El seu debut en el cine va arribar el 1955 amb un petit paper a ‘La reina mora’, una peça dels germans Álvarez Quintero ambientada a Sevilla en plena Fira d’abril. Va arribar al protagonisme, i l’estrellat, tres anys després amb ‘Las chicas de la Cruz Roja’, comèdia costumista amb intencions de resultar moderna i ‘espurnejant’, molt pròpia de les produccions de Pedro Masó.

Va ser la primera trobada de Velasco amb Tony Leblanc, actor amb qui formaria parella a ‘El día de los enamorados’ (1959), ‘Los tramposos’ (1959), ‘Amor bajo cero’ (1960) i ‘Sabían demasiado’ (1962), entre altres títols d’innegable èxit en taquilla. Velasco valia per al Madrid castís de ‘La verbena de la Paloma’ (1963) tant com per al vodevil de ‘Casi un caballero’ (1964) o el ‘landisme’ del díptic ‘El arte de no casarse’ i ‘El arte de casarse’, totes dues del 1966. Havia intervingut en una altra de les pel·lícules corals característiques de l’època, ‘Historias de la televisión’ (1965), amb tot l’‘star-system’ habitual d’aquella comèdia espanyola: Leblanc, Velasco, Landa, López Vázquez, Gracita Morales, Rafaela Aparicio i Antonio Ozores. No només va triomfar a les sales: Velasco interpretava en aquesta pel·lícula la cançó ‘Chica ye-ye’, que la va definir a ella i a tota una generació amb l’objecte d’una modernitat pop que no arribava.