«Per cuinar no s’ha de tenir pressa ni horaris»

Fa vint anys que Jaume Reixach (1964) treballa en el món de la cuina, però dedicar-se a la restauració no li ve d’herència. Era carnisser, però per problemes de salut no va poder seguir fent aquesta feina i va haver de canviar. «Vaig pensar, què faré?, si a la meva vida no he fet res més». Va haver d’estar tres anys sense poder treballar. «La meva mare cuinava molt bé i li vaig demanar que me n’ensenyés. Primer em deia: si no has fet mai res d’això!», però en va aprendre.

Quan tenia trenta-nou anys, va començar de nou, regentant el restaurant Xacolí de Figueres amb els seus sogres. On va fer el que la seva mare li havia ensenyat, cuina tradicional catalana o, com diu ell, «cuina de cassola». Els seus plats estrella són la vedella amb bolets, l’ànec i els calamars farcits. «Jo cuino i faig totes les elaboracions, com pot ser el sofregit. Per això puc oferir un menú a un preu competitiu». Tot i que, assegura que cada vegada és més difícil ajustar el preu «perquè la matèria primera es va encarint i tu no pots apujar el preu cada dia».

Així mateix, hi ha cuiners que prefereixen comprar les elaboracions fetes, però per Reixach «això és per a persones avorrides. Si t’agrada treballar, vols que et diguin: ostres, que bo! Per una cosa que has fet tu des de zero».

A més afegeix que «avui dia la nostra cuina de cassola s’està perdent perquè, tot i que són coses que no són complicades, hi ha un procés i sobre aquest no pots anar ràpid, si vols que quedi bo». També, destaca que a la cuina s’ha d’anar a poc a poc i no tenir ni pressa ni horaris «sinó, no t’hi posis», puntualitza. Per exemple, per fer la vedella amb bolets, explica que fa una primera cocció de la peça sencera, després deixa que es refredi per poder-la tallar. I un cop tallada, fa una cocció d’unes quantes hores abans de servir-la.

Per altra banda, després de vint-i-un anys en els fogons, una de les coses que li agrada més de la seva feina és el tracte amb les persones: «sempre m’ha agradat molt estar amb la gent». Jaume Reixach té un caràcter afable i mai no té un no per ningú, expliquen els que el coneixen. El bon menjar i el bon tracte han fet que tingui una clientela fidel. I són aquests mateixos els que el van portar fins al bar del Centre Cívic de Siurana.

Jaume Reixach va estar dues dècades en el Xacolí, però no n’era propietari. «Fa un any el podia haver comprat, però tinc quasi seixanta anys i vaig decidir no fer-ho». Llavors li va sortir l’oportunitat d’anar a Siurana. «En part vaig venir pels jugadors de l’equip de futbol del poble, que eren clients del restaurant de Figueres i van ser els que em van insistir». També destaca que s’hi sent còmode, perquè l’ambient és bo, «tothom més o menys es relaciona i es coneix. Això m’agrada i a les ciutats no passa».

Ara fa uns quinze mesos que va reobrir el bar del municipi amb molt d’èxit, ja que hi ha dies que arriba a servir un centenar de dinars, en un poble on els habitants no arriben a dos-cents. «No m’ho hauria imaginat mai, jo vaig venir pensant que serviria a 20-40 persones. Però estic treballant tranquil i bé». Així i tot, és sincer i admet que «al principi em venia gros, no pel fet d’haver de fer molt menjar, sinó perquè estic jo sol dins la cuina. Evidentment, tinc personal per fer el servei de taula».

En aquest temps, també ha anat agafant anomenada pels esmorzars i molta gent dels pobles del costat hi fan parada. «Al principi, em pensava que la gent venia per la novetat», però s’ha anat mantenint el nombre de clients durant tots aquests mesos.

El futbol, la seva via d’escapada

A Reixach, li agrada molt el futbol, de fet hi ha jugat tota la seva vida. Va estar quatre anys jugant a la primera divisió juvenil de la Unió Esportiva Figueres, i encara no ho ha deixat, perquè dos dies a la setmana juga amb veterans. «En un dels equips em diuen l’avi, perquè els altres jugadors tenen trenta anys. A més els dilluns al matí solc jugar a futbol golf».

Aquest esport és la seva via d’escapament. «Puc arribar a casa cansadíssim de treballar, però, si fan futbol, segur que me’l miro». Tampoc falla en els partits del Siurana. «Si no els fan a una hora que toqui servir el dinar, intento anar-hi sempre».

Consulta aquí totes les notícies d'EMPORDÀ