«D’allò físic a l’imprescindible»

Quan pateixes un Trastorn de Conducta Alimentària (TCA), el punt de mira no recau només en el cos i en el menjar, sinó per una inestabilitat emocional. Melodi Agustí, de petita, va rebre maltractament psicològic i físic per part de la seva mare, cosa que va fer que s’ho qüestionés tot: «He de ser perfecta, perquè la mama em vulgui», explica. Anys després que la seva mare marxés, la jove vivia amb el seu pare i la seva germana, però «amb 12 anys vaig aconseguir anar a València a veure-la», moment que marcà el punt d’inflexió en la seva vida. En plena adolescència, ja havia desenvolupat cos de dona i «la meva mare per dinar i per sopar em donava una panotxa bullida, perquè volia que m’aprimés», declara. Després d’una nit en un bar amb la seva mare en què «em va utilitzar d’aparador», i després d’escapar de dos nois que volien assetjar-la, la seva mare la deixà tancada a casa, fins al dia de marxar amb el seu pare; dia en què «em va dir que jo no hauria d’haver existit». D’ençà d’aquestes paraules, en tornar a l’escola, amb una noia «vam començar el joc de qui aguanta més sense esmorzar?», cosa que, al cap d’una setmana, Agustí ja ho havia assolit.

Deixar de menjar per arribar a un objectiu: el pes, ser la millor estudiant, en concret, «ser la persona que ens han venut com a perfecta» detalla, per aconseguir l’amor de la seva mare. En canvi, per al seu pare «era la filla perfecta», expressa, però «la meva personalitat s’havia perdut».

El procés va ser progressiu, eliminant àpats, com el sopar i, a poc a poc, «em cremava una culpa que em deia que aquest menjar farà que no siguis feliç», i es creia que ningú la voldria. Els comentaris del seu entorn, encara que fossin aparentment positius, ella els vinculava amb el cos i «el cap anava a mil, no desconnectava mai». En aquest sentit, segons ella, «la malaltia és una muntanya russa» i és una forma de canalitzar les emocions, cosa que et fa sentir que «sense ella no ets ningú».

Després de passar per especialistes, que deien que no tenia res perquè «jo els enganyava, buscava estratègies», fins que va agafar diverses infeccions, la més grossa al ronyó, per la qual va estar ingressada. En aquell moment, «el meu cos no podia més, estava destrossada» i, quan durant l’ingrés, la visità l’especialista en TCA va ser el moment d’explicar-li tot. «La malaltia es va com amagar», diu, encara que tot seguit sorgí de nou, però ja no tenia marxa enrere i entrà en un hospital de dia per iniciar el procés de recuperació, on «no estava sola en cap moment, no em podia mirar, ni escollir les hores de menjar, ni què ni quan», precisa que fins i tot les engrunes, fet que, quan estàs malalta, penses que t’engreixaran. Seguir les normes era el pas més dur, però allunyar-se de la seva família «se’m feia una situació immensa».

Segons informa, quan treus el control és quan comences a treballar el que t’està passant i entendre el quan i el perquè dels teus límits i assegura que «la curació és parlar». La realitat se li obria pas entre la distorsió de les sensacions que feia anys que es creia, fins que va complir 21 anys i «vaig demanar l’alta voluntària; vaig decidir per mi que estava curada». Ara, ja fa un parell d’anys que fa acompanyament a persones amb el trastorn, a més de xerrades i tallers d’autoestima, «tot des de la meva experiència», cosa que recorda el seu primer acompanyament amb una noia amb qui encara manté el contacte. Melodi Agustí assegura que encara que sigui «el meu tendó d’Aquil·les, he de posar el meu granet de sorra». L’acompanyament total de les persones «m’omple molt i m’encanta veure el progrés de les persones i els pares», fins i tot «el de l’escola», decreta. El TCA «el símptoma pot ser físic, però és una malaltia mental» i pot passar a tothom. Més enllà del cos i «que guapa estàs», comencem per la part humana.