«Vaig intuir que estava mutilada quan va néixer la meva filla»

La banyolina Dialla Diarra va patir mutilació genital femenina quan només tenia una setmana de vida al seu Mali natal. Però no ho va començar a intuir fins que va tenir a la seva primera filla, ja a Banyoles. «Em pensava que havia nascut així, que els genitals de totes les dones eren així», confessa.

I és que mai ningú li havia dit res. «És un tema tabú, està totalment amagat, tothom fa com si no hagués passat res», assegura Diarra. El dia de la «festa del bateig», va articular per primera vegada la paraula enverinada que l’obligaria a reconstruir, peça per peça, el seu passat: «Vaig preguntar-li a la meva cosina, per inèrcia i sense saber què volia dir: Què farem per a mutilar a la nena?», recorda. I hàbilment la seva cosina va xiuxiuejar-li a cau d’orella: «Si tu no dius res, ningú sabrà que no està mutilada». Així que va optar per a seguir aquell savi consell, encara ignorant el significat de la condemna: «Vaig callar», assegura.

Anys més tard, quan una veïna del seu mateix bloc va tenir un fill, aquella paraula va tornar a sacsejar-li l’ànima. «Vaig anar-la a visitar al Trueta i recordo que no es podia aixecar del llit, ho vaig trobar estrany perquè jo ja havia donat a llum i hores més tard podia caminar», explica. Però allà, entre les quatre parets estèrils d’una habitació d’hospital, va ser testimoni d’una dura confessió. «Em va dir que li havien hagut de fer una cesària i que tot aquell dolor que l’obligava a quedar-se al llit era culpa de la mutilació genital», recorda. Aquella sentència «va tornar a sortir una vegada més». En arribar a casa, va preguntar-li al seu marit (la unió havia estat fruit d’un matrimoni concertat quan ella tenia 13 anys, però celebra que de seguida se’n va enamorar) què significava aquella paraula que, cada vegada que la sentia pronunciar, li glaçava les entranyes. I en aquell moment, quan ell va explicar-li «fil per randa», va entendre l’abast d’una pràctica a la que, per cultura o per herència, havia estat sotmesa sense tenir ni vot ni veu.

Al 2014 va tornar a la seva localitat natal. I és que a banda de visitar a la seva família, tenia una altra missió: confessar-li la descoberta a la seva mare i exigir-li una explicació. «Mare, sé que els meus genitals són diferents als de la resta de dones europees, m’agradaria saber per què», recorda que va demanar-li. «Ah, sí, et van tallar una part del clítoris una setmana després de néixer», replica Diarra, emulant les paraules de la seva mare. Però alguna cosa li deia que aquella decisió, que tota una comunitat havia pres per ella, «no estava bé, sentia que m’havien fet una cosa mal feta tant a mi com a la resta de dones», assegura. «Però no em vaig poder enfadar amb ningú, no podia fer res per a canviar-me», confessa la banyolina.

Aleshores, una seqüència d’imatges van començar a assaltar-la. «Vaig recordar que, de petita, acompanyava a la meva àvia a visitar diverses cases, sempre amb famílies diferents», confessa. I és que la seva àvia, assegura, formava part del «grup de mutiladores» de la localitat. «Ella s’encarregava d’agafar els nadons i una companya seva els aplicava la mutilació», confessa. «Sempre havia pensat que aquelles visites eren normals, mai m’hauria pogut imaginar que estaven fent una pràctica que tindria uns efectes tan cruels sobre les dones», assegura la banyolina.

Havia reconstruït la seva història a trossos, d’advertències a evidències. Però no podia deixar que aquella tradició marqués per sempre a les seves filles. Així que l’any 2006 va decidir crear l’associació Legki Yakaru (amb epicentre a Banyoles) per a poder empoderar les dones africanes i defensar els seus drets. «A través de l’entitat podem parlar de la mutilació genital femenina, perquè és una problemàtica absolutament silenciada que ningú vol veure ni explicar, i precisament hem de plantar-li cara i alçar la veu perquè les nostres filles i les nostres nétes no hagin de passar pel mateix», proclama. A més, des de l’entitat també treballen per a «eliminar les maldats de la nostra cultura i fomentar els aspectes positius perquè no oblidem mai els nostres costums».

Extirpar-los el plaer

La mutilació genital femenina «té conseqüències brutals, tant a nivell físic com moral, que ens acompanyen tota la vida», denuncia Diarra. En aquest sentit, explica que existeixen tres tipologies d’ablació, cadascuna amb els seus motius. «La mutilació de tipus 1 (que consisteix en tallar la punta del clítoris) fa disminuir el desig sexual de la dona perquè la cultura africana defensa que el poder de la dona ha de ser inferior al de l’home». En l’ablació de tipus 2, també extreuen el «llavi menor» per a «eliminar el plaer»: «Consideren que la dona no té dret a experimentar plaer, només l’home, i d’aquesta manera també s’asseguren que si el marit ha de migrar o anar a la guerra, la dona l’esperarà els anys que faci falta perquè no tindrà necessitat de buscar cap altre home». En la mutilació genital de tipus 3, (extirpació «total» de l’òrgan genital femení «sense anestèsia»), assegura que «omplen la vagina amb herbes triturades, ajunten els dos llavis durant més de dues hores sense netejar-ho fins que es cicatritza (i queda totalment tancat), i deixen un petit forat per l’orina». 

Durant aquesta pràctica, lamenta, moren «molts» nadons: «Mai diuen que han perdut la vida a causa de la mutilació, sempre buscaran qualsevol mentida per a tapar la veritat i que la mare cregui que ha mort perquè aquest era el seu destí», denuncia.

Subscriu-te per seguir llegint