La controvèrsia del cos d’una dona seminua

«M’agradaria dedicar-me a la fotografia que per això li he dedicat anys, diners i esforços», declara Cristina Vela després d’aconseguir la seva primera feina en una agència de comunicació on duia tasques d’edició de vídeo i d’altres de fotografia. El seu camí, en uns inicis, rau en una càmera Cànon durant l’època universitària, aparell substituït posteriorment per una Sony amb la qual començà a emprendre el seu viatge fotogràfic. Explica que els seus primers projectes prenia de referència amigues seves, en concret, «la meva millor amiga, la Berta, qui sempre m’acceptava tots els meus propòsits, m’inspirava i em motivava», així que decidiren treballar juntes. Vela jugava amb llums vermelles i el cos seminú de la seva amiga, amb qui va acabar descobrint el llenguatge corporal que ella transmetia, creant així, la seqüència fotogràfica «Red Noir».

Allò que havia de ser un passatemps, va acabar resultant una exposició a la Catequística de Figueres el febrer de 2020 i, més tard, al Centre Cívic Joaquim Xirau. «El boom fort va ser a La Cate, on em van entrevistar, dedicar articles i, sobretot, em va emplenar veure que tanta gent es movia per veure alguna cosa que havia fet jo». «Red Noir» neix de la controvèrsia del color vermell caracteritzat per la passió i la sexualitat amb el cos d’una dona amb roba interior i, de la seva combinació, socialment estereotipada, l’artista va provocar un canvi de mirada, per convertir aquesta combinació com quelcom «elegant». De fet, la seqüència neix de la transmissió de sensacions que reflectia el cos de la jove, en un principi encongida, fins que la mateixa protagonista arriba a l’empoderament i mostra seguretat. «Tot això a través del llenguatge corporal», assenyala Vela.

Del fil conductor que posa el punt de mira a la dona com a centre de l’art, també fa fotografies a dones embarassades, entre altres projectes que li sorgeixen «gràcies a l’exposició que va ajudar-me a conèixer el meu nom i el meu perfil d’Instagram». De fet, la fotògrafa no defineix un estil en concret, sinó «desvincular-se del convencional, barrejar colors, il·luminacions i diferents tipus de materials tèxtils». En aquest sentit, «no tinc un estil únic, però crec que tot artista s’inspira d’altres». En aquest cas, ella, tot i tenir fonts d’inspiració de diverses persones, té com a referents Martina Matencio o Delfina Carmona, dues fotògrafes que destaquen per la seva harmonia dels colors en les seves imatges. «El color et transmet un sentiment o una emoció», diu. A més, «és donar-li el teu toc personal, sumat a la inspiració de diversos artistes que t’aportaran el teu estil», afegeix. Tanmateix, la imaginació és la font de creació de tot artista i aquesta complexitat confereix al fet que «no sempre el resultat serà el que esperaves, però això no vol dir rendir-te o frustrar-te», manifesta Vela, sinó que de vegades, el repte radica en el fet de «no caure en la desmotivació pels milers de vegades que has de provar i provar fins a trobar un resultat del qual n’estàs orgullosa».

La jove vilafantenca ja fa més de dos anys que té un estudi personal on desenvolupa les seves idees i on assegura que «no sempre necessito tenir algú a qui fotografiar, faig autoretrat per inspirar-me». El seu objectiu és donar-li moviment i, en un futur pròxim, dur a terme un reportatge sobre la vida marina i el seu moviment, que sempre ha viscut des de petita, quan «anava a fer submarinisme amb el meu pare».

La persistència i l’observació del seu entorn són la manera de «treure partit i buscar el resultat de la meva foto».