Amb veu tranquil·la, sabent qui té al davant i amb la sensibilitat suficient per evitar que els aspectes més tècnics esdevinguin una croada incomprensible per als profans, Rafael Vila Rodríguez (1950) ha tornat a passar per Figueres per a parlar de Sant Ferran, convidat pels Amics del Castell. Doctor en arquitectura per l’Escola Superior de Barcelona (UPC), és l’autor del Pla Director que ha servit de full de ruta per a restaurar i impulsar la recuperació d’espais de la fortalesa figuerenca des de 2001.

Com molta altra gent, Rafael Vila reconeix que abans de la seva primera visita formal al monument «ben poca cosa en coneixia. Vaig tenir la sort que el president del Consorci, Carlos Díaz Capmany, es va prendre la molèstia d’explicar-me, en tres quarts d’hora, com era aquesta construcció singular, la fortalesa amb baluards més gran d’Europa. I he de confessar que en un principi no vaig entendre què era el doble recinte fortificat».

Vint anys llargs després, considera que aquell Pla Director encara és «plenament vigent», encara que les tres administracions que havien d’estirar el carro –Ministeri de Defensa, Ajuntament de Figueres i Generalitat de Catalunya– ho hagin fet a velocitats diferents, i amb indiferència accentuada en el tercer cas. També destaca que la redacció del document «va tenir petjada figuerenca, a partir de les aportacions del tinent general i historiador Carlos Díaz Capmany, l’arquitecte municipal Joan Falgueras, Joan Manuel Alfaro, gestor de Fortaleses Catalanes i Joan Armangué, alcalde del moment i, en aquesta ocasió, moderador d’una xerrada en la qual també va intervenir l’exalcalde Marià Lorca.

D’aquella feina del canvi de dècada, Rafael Vila recorda que «vam fer visites a diversos castells d’arreu del món per a conèixer bé en què estàvem treballant. Ens vam atipar de fer plànols del de Figueres». I afegeix al relat, els descobriments tècnics que van anar fent pel camí «com ara que l’edifici principal del pati d’armes té un desnivell d’un metre i mig», que «el sistema de recollida d’aigües pluvials és molt sofisticat» o que «les garites són una joia». Aquests i molts altres aspectes, l’han dut a creure que «malgrat ser una fortalesa militar, té molts detalls de gran delicadesa». Sobre ella n’ha escrit diversos llibres i articles especialitzats.

Si parlem del monument, Vila té molt clar que «ha tingut la sort de mantenir-se aïllat per la prohibició de construir-hi al voltant». També que «el seu interior presenta un urbanisme molt avançat al seu temps, precursor dels eixamples urbans posteriors». Sobre les propostes d’usos, diu irònicament que per a fer realitat el plantejament d’un parador nacional «caldria que aparegués un nou Fraga» i que «tenint el Museu Dalí amb l’afluència que té, és incomprensible que Figueres no porti gent al Castell». Parla amb coherència sobre el fet que si s’han d’instal·lar equipaments, cal tenir en compte que «construir-hi és caríssim» i que qualsevol proposta hauria de tenir uns usos amb manteniments assumibles: «Hi ha d’haver activitat que pugui pagar les despeses. No pots inventar-te un ús per justificar una inversió».

I no ho diu un arquitecte qualsevol. Rafael Vila va deixar la seva firma, al costat del també arquitecte Josep Emili Hernández-Cros a la restauració de la façana i el condicionament de la planta principal de la casa Milà-La Pedrera de Gaudí. Ha rehabilitat pavellons del recinte modernista de l’Hospital de Santa Creu i Sant Pau de Domènech i Montaner, a més a més d’haver redactat el Pla Director de la Catedral de Vic, entre molts altres treballs.